Campanya electoral
La ferida oberta d’Irene Montero
És surrealista que Irene Montero sigui reivindicada per tota l’esquerra a l’esquerra del PSOE menys Sumar, i és còmic que se li demani que es mulli per la coalició que la va purgar i amaga la seva obra de govern
Un fantasma recorre l’esquerra que habita a l’esquerra del PSOE. És la gran convidada de pedra, invisible en els mítings de Sumar, que només apareix, per pura omissió, en les entrevistes que concedeix Yolanda Díaz, que es contrau com un eriçó al sentir el seu nom. És un fantasma prohibit anomenat Irene Montero, un nom que no veuran mai ni en un tuit, ni en un míting ni en una entrevista de la líder de Sumar. Després de la purga estalinista a la qual va ser sotmesa la ministra d’Igualtat, ni tan sols es va complir el mínim protocol de mantenir les formes i respectar pòstumament la seva figura. Es va donar llavors l’ordre d’ignorar-la, fins i tot quan les preguntes es referissin explícitament a ella, com si fos una d’aquelles estranyes desaparicions en vida tan habituals a l’antiga RDA. El cert és que som davant un cas sorprenent d’autolesió política: mentre els col·lectius trans i LGTBI+ reivindiquen les lleis que va impulsar Montero, Yolanda Díaz prefereix ignorar els èxits de Podem en el Govern, com si els punts bons de la ministra fossin en realitat dolents per a ella. La ministra que és blanc de Vox i del PP, i de qui fins i tot s’ha desmarcat el president Sánchez, que la va nomenar, veu perplexa com l’espai que l’hauria de defensar prefereix deixar-la tirada a la cuneta.
El buit que ha provocat aquesta dubtosa estratègia de Sumar ha portat al surrealisme que Irene Montero sigui reivindicada obertament per tots menys per Sumar, i ERC, Bildu o la CUP reclamin les seves polítiques com a pròpies. Els altres partits ràpidament s’han adonat per on sagna la ferida de Sumar, que amb l’ostracisme de Montero han enviat el missatge fatal als seus potencials votants que és més a prop de ser una marca blanca del PSOE que la coalició que de veritat havia d’unir l’esquerra. Amb les enquestes pronosticant un escenari a prop de l’abisme d’una majoria absoluta PP-VOX i sense que Sumar aconsegueixi ser el mur de contenció promès, alguns seguidors desesperats de Sumar han començat a retreure a Irene Montero que no s’hagi mullat a favor de Yolanda Díaz. Als que ara, sense posar-se vermells, reclamen compromís a la ministra que ells mateixos van assassinar, caldria recordar-los que perquè Irene Montero reivindiqui Sumar faria falta que abans Sumar hagués reivindicat Irene Montero. ¿O és que de veritat pretenen que sigui la primera víctima que ha d’homenatjar els seus botxins? Perquè qui ha entregat Irene Montero als seus rivals polítics és precisament la coalició que ara, a pocs metres de la meta, troba a faltar el seu suport. En realitat, som davant una de les clàssiques batalles fratricides de l’esquerra, en la qual els que pensaven que havien guanyat la pírrica batalla interna comencen a adonar-se de la seva estratègia fallida: efectivament, sense Podem, Sumar probablement no suma, i sense Irene Montero el projecte queda escapçat.
Entretots
El 23J es decideixen més coses que la irrupció de l’extrema dreta en la política institucional. Serà interessant veure com evoluciona la ferida oberta i infectada d’Irene Montero. De moment l’esquerra a l’esquerra del PSOE continua fidel a la seva idea de sempre: de victòria en victòria fins a la derrota final.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
