Inquilins vs. propietaris

El ple de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar ahir una mesura que pot ser la primera pedra del canvi social que més gent reclama. Es va decretar que a partir d’ara "tots els pisos de la ciutat seran d’ús residencial i permanent", el primer pas indispensable per regular i limitar per fi els lloguers vacacionals d’estades curtes i d’habitacions. Falta ratificar-lo per la Generalitat i falta que, en un segon ple, es concretin les regulacions corresponents i es proposin les multes concretes en cas que els propietaris no obeeixin. Però és un primer pas sense marxa enrere per avançar en la direcció ferma d’intervenir dràsticament l’embogit mercat de lloguer a Barcelona, causa de múltiples sofriments i desigualtats. No és cap casualitat que a favor de la mesura hi hagin votat les tres forces d’esquerra i en contra hi hagin votat les tres de dretes (PP, Junts i Vox). En l’era del postprocés, Esquerra és cada vegada més d’esquerres i Junts cada vegada més de dretes, sabedors que el carril independentista és ara mateix molt estret i no ofereix massa crítica suficient. El resultat és que en la política barcelonina, catalana i fins i tot espanyola, en els assumptes socials, especialment el de la vivenda, s’estan configurant dos tripartits molt marcats, el de l’esquerra (PSC, Esquerra i Comuns) i el de la dreta (Junts, PP i Vox). Són dos blocs diàfans: el que defensa els arrendataris i el que defensa els llogaters. Uns parlen d’abaixar i limitar preus, els altres parlen del mercat lliure. Uns parlen del dret bàsic a tenir una vivenda, els altres parlen dels drets dels propietaris. Uns parlen de la vulnerabilitat dels que lloguen pisos, els altres diuen que "hi ha propietaris més vulnerables que els seus llogaters", com ha dit Jordi Turull aquesta setmana.

No és només una batalla política, també és intel·lectual. En el bàndol de la regulació, professors, economistes i sociòlegs progressistes defensen les intervencions positives en mercats equivalents, com Berlín, Amsterdam o Viena, on legislacions concretes han permès contenir els preus significativament. En el bàndol dels propietaris, els habituals paladins del neoliberalisme han sortit a dir-nos que hi ha una relació de causa–efecte entre la intervenció i l’escassetat d’oferta de pisos. Més enllà de les batalles culturals, el que ja és un fet és que Barcelona ha sabut fer un pas transcendent per començar a resoldre el que sens dubte és el problema que causa més alarma social. Tan greu és que pot solidificar un mapa polític d’imprevisibles conseqüències. Des del primer minut ja ha aparegut el tripartit dels inquilins davant el tripartit dels propietaris, ja sense matisos i amb totes les caretes fora. La primera conseqüència és que cada vegada són més naturals les aliances en el bloc d’esquerres i menys escandaloses les del bloc de dretes. Queden, doncs, molt clares les postures i els interessos que defensa cadascú. També en política, Barcelona marca tendència.