Passió de l’avi, intel·ligència del net

En l’època en què Manuel Vázquez Montalbán va trobar una manera de burlar-se de la solemnitat espanyola buscant en la història present (és a dir, la història de ‘¡presentin, armes!’) tots els elements possibles de burla de la dictadura, els Mortadel·lo i Filemó o La Rue del Percebe d’Ibáñez (by Ibáñez) ens van regalar una manera de riure a cor què vols sense que se sabés que, també, ens estàvem burlant del règim.

En aquell temps agonitzava el sistema i després agonitzaria Franco, però tots dos, Vázquez i Ibáñez, van mantenir la llumeta del Pardo il·luminada amb diferents maneres d’esborrar la solemnitat per destrossar-la. 

Per aquells temps, en la mateixa longitud de burla, els Beatles van fer de ‘¡Qué noche la de aquel día!’ una sàtira major del vici anglès, que incloïa prendre’s seriosament fins i tot els orins que queien, lliures, dels vàters del tren a les vies enfosquides d’Anglaterra. 

D’alguna manera, Europa vivia encara en els cicles imperiosos de la guerra, com nosaltres mateixos, que teníem la guerra arran de pell, i aquells anglesos que van reinventar l’alegria de cantar, i aquests dos catalans que ja han mort, ens van donar matèria per continuar rient. Bertold Brecht, víctima de la guerra més gran del segle XX, va deixar dit llavors que «també es pot riure en els temps foscos». Això va ser el que ens va passar amb un i l’altre: Vázquez Montalbán va crear metàfores, des del Barça a l’autarquia, per burlar-se del règim, i les vinyetes d’Ibáñez ens van ajudar a entendre que no tota la muntanya era franquista, i que hi havia una altra manera de llegir la vida.

I a llegir la vida, en fi, ens va ajudar Ibáñez, quan fins i tot teníem l’edat que ara tenen els nostres nets. Mentre ells venien al món, ja nosaltres havíem passat d’aquella època en què Mortadel·lo ens ensenyava surrealisme sense paraules, mentre que el seu cap, com un forçat del riure, mirava de posar en ordre el més díscol i inútil dels inspectors. 

Com que encara érem joves crèiem que aquests dibuixos, aquells exabruptes, es diluirien com llàgrimes (de riure) en la pluja, fins que va passar el temps i ens en vam adonar que el que nosaltres pensàvem que havia sigut terreny nostre, ofert pels personatges d’Ibáñez per al nostre entreteniment, havia passat a ser matèria grisa, i altament riallera, de l’entreteniment que, primer els fills i després els nets, les successives generacions van fer gal·la per esborrar el passat i fer que el present mereixés més rialles. 

Les altres rialles no les van portar noms nous, tot i que n’hi va haver, naturalment, perquè és feraç l’herència, perquè Ibáñez va seguir, fins ara mateix, escurant-li temps el futur. Ibáñez, aquell empleat de Banca, d’on es treuen sempre bones tires, ens va instruir des de la Rue del Percebe, però abans Escobar havia fet realisme màgic amb les històries de Zipi y Zape, part inclement de la burla que mereixia la solemnitat que tiraven pel vàter del tren els audaços Beatles i antecedents de les burles que, per fortuna, van ajudar a sentir que la Transició era també un episodi que permetia un riure que també va tenir també els cognoms de Tip y Coll.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ibáñez és ara patrimoni dels nets. El bo del cas és que nosaltres, els avis, no ho mirem d’esquitllentes. El miracle d’aquest home magnífic, d’aquest creador sense fronteres (ni d’edat), és que mai va deixar de ser de tothom, perquè el riure és l’únic patrimoni que no es trenca per les puntes entre tots els que causen l’alegria que les dictadures de la poca gràcia sempre van esborrant. 

Ara que torna a treure el nas aquesta poca gràcia que es diu Vox és bo tenir a casa, a cura dels nets, potser, una bona col·lecció d’Ibáñez (¡i de Vázquez Montalbán!) per no morir sota la boira dels individus seriosos com els que els Beatles tiraven sota el lavabo dels trens.