Barça més que mai

Però quan té la pilota del seu costat el que fa sempre és futbol, busca fer de les coses difícils decisions que semblen fàcils. Ahir a la nit, per exemple, va mantenir al camp Lewandowski quan alhora ingressava a l’equip el que disputa la primacia al veterà. I resulta que tots dos, el veterà i Ferran, el que va venir de sobte, van ser els golejadors que van donar a l’equip l’alegria de posar-se a la primera línia d’una Lliga que ja té a prop de les seves alegries.

Abans que això passés, que el Barça marqués els seus propis gols, Pedri va donar un ensurt al futur i semblava que marxaria del camp pres d’un dolor que semblava més potent que la seva voluntat de permetre’s el joc. Després, el canari va tornar del seu malestar i va tenir temps de celebrar amb tots un gol que semblava muntat pel veterà centre davanter per tornar-li l’alegria al seu número vuit. I també a l’entrenador, que celebrava aquest fet major de les jugades com si celebrés la qualitat del futur.

Un alegre campió

Notícies relacionades

Flick s’entossudeix que Gavi vagi al Mundial

L’Espanyol espera sortir del túnel del terror davant el Madrid

Personalment, vaig veure el partit com si estigués mastegant una desgràcia que tingués a veure amb la possibilitat que la pròxima jornada fos una altra vegada una manera de posposar l’alegria. Ara el Barça és més campió, és un alegre campió que encara ha de ser ratificat pel futbol com a tal o per les casualitats del joc.

És probable que el que passi sigui el que volem que passi: que el Barça, de nou, ens porti l’alegria. Una cosa és evident: no hi ha Lamine Yamal. La passada de Rashford a Lewansdoski i el gol d’aquest rematant amb el cap aquell regal tan bo converteixen ara l’absència de Lamine en la passió d’una voluntat: el Barça té la possibilitat de guanyar encara que se li lesioni el que fins fa dues setmanes era el que li resolia el futur i encara que li ranqués un futbolista tan potent com Pedri.