Mendoza, un home amable

Eduardo Mendoza és un geni. No l’he vist mai ser ningú més que un geni tranquil, espanyol de tot el món que es va fer escriptor a Nova York, on ara no viuria. Una intel·ligència gran, home d’envejable humor, una alegria que la vida ens ha donat als lectors, als qui l’han pogut conèixer, als qui admiren la seva manera de referir-se a la vida i a ell mateix. L’Eduardo és, a més, un home amable, és a dir, algú que al referir-se a altri no es proposa com un ésser humà superior. Al contrari: és d’aquelles persones que mirarien cap a una altra banda si algú s’hi adreça amb l’elogi que no busca.

És clar, és un home que és al món i diu coses que contemplen la vida de la broma, de l’acudit o, simplement, de la rialla que precedeix l’últim moment d’un comiat. Jo l’he vist acomiadar-se, en actes, en celebracions, en comiats: sempre està al corrent del que diu per ser just amb el qui troba al davant. I sempre el trobo amb la sobrietat que, quan es proposa per a la literatura, és una delícia, un text diferent sempre, una alegria de llegir.

Ara Mendoza ha fet una broma que ha sigut resolta pels qui no saben buscar sinó els tres peus del gat per mirar de llançar-lo del quadrilàter de la vida quotidiana. És a dir, de la vida dels qui no tenen res més a fer que tancar-li les portes al qui les obre més bé. És una vergonya el que fan els qui ara l’han injuriat per retirar-lo, per exemple, de la Fira del Llibre catalana. ¡On s’és vist!

Temps durs

És una pena. Amb bon criteri, ell no ha dit res als qui s’han escarrassat per aconseguir que altres inflats d’estirps semblants li diguessin de tot a les anomenades xarxes i també en els mitjans. Llegeixo això que explica El País: "Les joventuts de Junts agiten la setmana de Sant Jordi cridant al boicot a Eduardo Mendoza"... Sectors independentistes han demanat que se li retiri la Creu de Sant Jordi, per haver qüestionat el sentit nacional del 23 d’abril i reclamar que el Sant Jordi fos anomenat el Dia del Llibre... ¿El sentit nacional? ¿El mateix sentit nacional que ara es predica perquè els espanyols siguin molt espanyols i els qui ens venen de fora no siguin gens espanyols?

¿I? ¿Què pot fer un escriptor amb el que vol, amb el que diu amb la seva paraula, amb el que en definitiva forma part de la gana i prou? El costum de revoltar-se contra persones com aquestes, com Eduardo Mendoza, condueix sens dubte a la malenconia dels qui no tenen res a fer amb l’alegria de viure, de llegir, d’anar a les fires a trobar-se amb escriptors o amb llibreters per il·lustrar-se més, o millor, buscant-hi la literatura, aquesta possibilitat sens parió que té el lector per ser millor que el que no llegeix. Aquest és un temps molt dur en què es premia l’exercici de l’estupidesa. No hi ha marxa enrere; una vegada que un estúpid té una pensada n’hi ha desenes, milers, milions que estan disposats a assaltar el cel de la intel·ligència per trencar la closca dels éssers dotats per fer de la ironia la part més útil de la intel·ligència.

Notícies relacionades

Les agressions sexuals registren una pujada de l’11% a Catalunya

Renfe incorpora 25 tècnics per a Rodalies al Clot

Per Espanya, i pel món, des de l’Argentina fins als Estats Units, des d’aquestes ximpleries de Junts a les quals veiem cada dia en els mitjans que no busquen sinó la foscor per fer-la més fosca. Viatgen ara, amb noms propis que tenen la identitat de la política, però també del periodisme i del mal pensament, éssers a la recerca d’assaltar els camins de l’ocurrència.

Ara mateix Vox, que també es pot dir PP, s’ha tret de la màniga curta una manera atrevida de destruir la intel·ligència: volen que els espanyols siguem els únics que visquem del suposat pastís que ens toca; han decidit els qui ara abracen per igual l’horrorosa passió de menysprear l’altre que ara el pa és només nostre, una prima que ens ve de la riquesa que ens toca. Em venen ganes de ser de qualsevol lloc on no es facin presents aquells que menyspreen el veí quan aquest no és o de la seva corda o del seu barri.