Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Reflexions des de l’exili en Cala Montgó (I)

M’agrada veure caure als que estan a dalt de tot. En tinc prou amb veure durant uns minuts el fracàs en el seu semblant

3
Es llegeix en minuts
Reflexions des de l’exili en Cala Montgó (I)

Com cada any per aquestes dates, escric des de l’exili, que és com des de la fugida del Vivales es diu a Catalunya a estar una llarga temporada sense treballar. La meva datxa és més modesta que el casalot de la Republiqueta, però a canvi és a l’Escala, envoltada de turistes en biquini -cada any més reduïts- i no a Waterloo envoltat de Comín, Valtònyc i Matamala, facin servir o no biquini. Fet i fotut, hi surto guanyant.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Per primera vegada, coincideix el meu exili amb unes eleccions. Espero que perdi en Sánchez. No per res, només per ser qui mana. Porto tota una vida desitjant la derrota de qui ostenta el poder, cosa que equival a tota una vida de satisfaccions ja que, tard o d’hora, sempre acaba derrotat. Si a l’hora dels brindis, Vázquez Montalbán alçava la copa i cridava «Per la caiguda del règim! Quin règim, no importa», jo alço cada cervesa per la caiguda de qui governi, de quin partit sigui, és igual.

En temps de Suárez, jo desitjava que Fraga o González el fessin fora del govern. En temps de González, jo era seguidor d’Aznar, fins i tot abans ho vaig ser d’un tal Hernández Mancha a qui ningú recorda, i una mica d’Anguita, pobret. En governar Aznar, em vaig fer de Zapatero, i quan aquest va arribar al govern, el meu messies va ser Rajoy. Amb Rajoy, vaig donar suport a Sánchez. Ara no em queda altra opció que desitjar el triomf de Feijóo, però quan s’assegui en el banc blau seré fan incondicional del candidat socialista, que ben segur ja no serà en Sánchez, a qui m’ensumo que els seus companys llançaran als lleons, nyam.

Aquesta peculiar visió de la política no es limita al govern central. Em passa el mateix amb les eleccions autonòmiques. Després de tota una joventut fent costat al candidat socialista que acabava berenant-se en Pujol, vaig poder anar contra Maragall i contra Montilla, també contra Mas, contra el Vivales, contra Torra i contra l’actual inquilí de la Generalitat, ni el fet que sigui un infant fa que el planyi. A l’ajuntament de Girona vaig estar contra Nadal -una altra joventut perduda-, contra Pagans, contra el Vivales -aquí vaig repetir-, contra Madrenas i ara contra un tio de la CUP i de classe alta -perdonin el pleonasme- que perquè ningú s’enganyi va prendre possessió del càrrec amb americana i espardenyes de vetes, és a dir, vestint com un pijo de la Costa Brava.

Notícies relacionades

Que a ningú se li ocorri dir-me que canvio de camisa, tot el contrari, no he variat mai de postura política: m’agrada veure caure els qui estan més amunt. No sóc tan il·lús de pensar que després de la derrota hauran de posar-se a treballar, això no, en faig prou de veure durant uns minuts el fracàs en el seu semblant, fins i tot la incomprensió. «Amb tot el que jo he fet pel poble, i així m’ho agraeix», sembla dir la seva mirada de gos famèlic.

A mi m’és igual que en Sánchez ens tanqués a casa inconstitucionalment, que modifiqués a conveniència els delictes de sedició i malversació, que indultés llacistes, que mantingués en el seu govern unes ministres inútils de Podemos o que a les portes del fiasco no tingui altra estratègia que atiar la por a la dreta. Per mi, com si l’enxampen robant en una joieria per a pagar-se una dosi. Vull que perdi només perquè és qui governa. Aquesta és la meva satisfacció. Aquesta, i escriure des d’una gandula amb vista a biquinis que minven cada temporada.