Llimona & vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Phoebe Waller-Bridge: la humorista que no ho és
Ja existia aquesta dona inclement, políticament incorrecta, esbojarrada, èbria, discontínua, indòmita i veloç. Però faltava la distància, el recurs a la veritat que va més enllà de la ficció, la necessitat de compartir i, per tant, alleujar el dolor.
fcasals42431877 serie fleabag180307141555
Quan ja havia estrenat ‘Fleabag’, el monòleg, primer, i després la sèrie que li va fer guanyar premis com els Bafta o els Golden Globes, Phoebe Waller-Bridge es va presentar a un càsting de ‘Downton Abbey’, aquella sèrie tan refistolada de senyors i majordoms. La van descartar perquè era massa divertida. I això que, per tradició familiar, podia haver encaixat en aquell entorn idíl·lic del camp anglès. Tant per part de pare com per part de mare, els Waller-Bridge i els Mary, són descendents de la petita aristocràcia que, a la Gran Bretanya, rep el nom de «baronetcy», una peculiar manera de ser algú sense ser baró i de poder-se anomenar «sir» sense ser «lord». És a dir, una família de Sussex, al sud de Londres, que també té, en l’arbre genealògic, soldats, vicaris, polítics i terratinents. I algun antecessor excèntric, que sempre n’hi ha, sobretot a Anglaterra. Potser és per això que Phoebe Waller-Bridge no va poder entrar en l’elenc de ‘Downton Abbey’, perquè no encaixava amb les formes estrictes de l’ètica i l’estètica victorianes. Era (i és) més aviat una figura inclassificable, que ja feia teatre de petita i que, de molt petita, ja havia vist la primera entrega d’‘Indiana Jones’ i, ella mateixa, anava amb pantalons curts a la recerca d’un tresor amagat a les arrels dels arbres del seu ‘countryside’. I sí, en la personalitat de Phoebe Waller-Bridge s’hi barreja l’estricta educació catòlica del col·legi privat de St. Augustine’s Priory i la posterior eclosió teatral, amb formació acadèmica a la Royal Academy of Dramatic Art de Londres. El component excèntric d’un familiar cabra boja s’alia amb la seva relació estranya amb el propi cos (molt alta, amb un caminar desmanegat, amb una taca de naixement en forma d’illa enmig de l’oceà del front, sobre la cella esquerra), amb una intensa aversió al sentimentalisme i una dèria constant per explicar històries de dones complicades, contradictòries, transgressores.
Phoebe Waller-Bridge, efectivament, pot ser vista com una humorista, com una monologuista descarada. Ho és. Però hi ha un detall que la delata i que ella mateixa explica: «Quan passa alguna cosa dolenta, quan alguna cosa va malament, en faig broma». De fet, ‘Fleabag’, que va néixer en un teatre del Soho, i que el 2013 va triomfar en el Festival Fringe d’Edimburg, és en aparença un monòleg molt divertit. L’actriu, asseguda en una cadira, sempre amb un jersei de color granat i amb texans, explica amb molt d’humor la vida d’una noia, les relacions amoroses i sexuals, els conflictes familiars. La sèrie, de dues temporades, fa el mateix i ho engrandeix. Estrenada el 2016, va jugar des del principi amb el trencament de la quarta paret. És a dir, la protagonista fa participar l’espectador i hi parla, l’interpel·la, el fa còmplice del seu drama i és justament aquí, quan vivim junts la tragèdia, que l’humor deixa pas a la reflexió sobre la solitud i la infelicitat. «Es tracta», diu Waller-Bridge, «d’entretenir, provocar i derruir convencions, de procurar que l’espectador surti reconfortat i desafiat alhora, en un exercici que vol ser perillós, honest, inusual». El moment més impactant de ‘Fleabag’ és, potser, quan ella va a la consulta d’una psiquiatra que li pregunta si té amics. No en té, diu. Però després s’ho pensa, fa un apart, mira a la càmera i pica l’ullet. Sí que en té, són tots els que, en la distància, li fan, li fem costat. Els que mirem com el seu món s’enfonsa. En un altre episodi, Kristin Scott Thomas, que interpreta una empresària exitosa, fa un discurs (escrit per Waller-Bridge, és clar!) sobre el dolor. Les dones, el porten dins tota la vida. Els homes s’han d’inventar les guerres per sentir-lo. «I, quan no tenen guerres, el rugbi».
Abans, a ‘Crashing’ (2016), ja existia aquesta dona inclement, políticament incorrecta, esbojarrada, èbria, discontínua, indòmita i veloç. Però hi faltava la distància, el recurs a la veritat que va més enllà de la ficció, la necessitat de compartir i, així, alleugerir el dolor. Phoebe Waller-Bridge ara és l’heroïna d’‘Indiana Jones’ (però no pas la noia que decora, sinó la intrèpida que va a la seva) i també ha estat guionista de l’última de James Bond i promet una nova aventura de Tomb Rider. Sempre serà, però, la dona que mira d’amagar aquella taca en forma d’illa. Fixin-se en el serrell com una cortina que baixa per l’esquerra del front i arriba a la cella. «Hi ha dies», diu, «que els cabells són l’única cosa en què podem pensar».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
