PREN-T’HO EN SÈRIE

10 grans ‘britcoms’ per veure en ‘streaming’

Aprofitant la recuperació de diversos clàssics per part de Filmin, proposem un curs de ‘sitcom’ britànica en deu passos

BBC

Cobrir alguna llacuna en matèria de sèries clàssiques no sempre comporta invertir-hi tot un estiu o mitja vida. Hi ha l’exemple de ‘The office’, l’original, la millor. En només sis glorioses hores (unes vuit si comptem els especials nadalencs) ja es cobreix un bon tros d’història de la televisió i s’entenen la majoria de coses que han passat en la sitcom els últims vint anys. A més, des de dimarts, dia 10, es podrà veure millor que gairebé mai: Filmin la incorpora al seu catàleg en versió remasteritzada. I amb aquesta, un altre parell de capítols importants en la història de la britcom: l’èpica ‘Fawlty Towers’ (aquí més coneguda com ‘Hotel Fawlty’) i ‘The thick of it’, del mestre de la sàtira Armando Iannucci. Aprofitant la gran notícia, recordem aquests clàssic i d’altres de la sitcom britànica que poden localitzar-se en ‘streaming’.

1. ‘Fawlty Towers’ (1975-1979), una farsa de referència

John Cleese, un dels genis de Monty Python, va quedar tan fascinat per les males maneres de cert hoteler de Turquoy que va voler dedicar-li una sèrie. El Cavaller Negre donava vida a Basil Fawlty, poruc amb la seva dona Sybil (Prunella Scales), però més aviat antipàtic amb els clients i treballadors, com el cambrer Manuel (Andrew Sachs) o la cambrera Polly (Connie Booth, cocreadora de la sèrie i dona de Cleese, tot i que no ja en la segona temporada). El famós decòrum anglès salta pels aires a cada minut. Disponible a Filmin (des de dimarts, dia 10).

2. ‘Sí, ministre’ (1980-1984), estranya i hilarant parella

Margaret Thatcher es va equivocar en moltes coses, però no al celebrar públicament ‘Sí, ministre’. La creació d’Antony Jay i Jonathan Lynn, futur cultivador de la comèdia hollywoodiana (‘Mi primo Vinny’, etcètera), era una brillant exploració del repartiment de poders en l’‘establishment’ polític britànic. Poques parelles tan estranyes a la tele com Jim Hacker (Paul Eddington) i Sir Humphrey Appleby (Nigel Hawthorne), és a dir, el benintencionat nou ministre d’Afers Administratius i aquell maquiavèl·lic secretari permanent. Disponible a Filmin.

3. ‘L’escurçó negre’ (1983-1989), lliçons de (falsa) història

En la millor interpretació de la seva carrera (amb tots els respectes per Mr. Bean), Rowan Atkinson va donar vida a un personatge primer covard, després més arrogant i destre en l’insult, que s’obria pas a través de diferents moments de la història, a raó d’una per temporada. Les tres últimes van ser escrites a quatre mans per Richard Curtis (no gaire abans de ‘Cuatro bodas y un funeral’) i el gran Ben Elton (no gaire després d’‘Els joves’). Hugh Laurie, Stephen Fry o Miranda Richardson van completar el seu insigne repartiment. Disponible a Filmin.

4. ‘The office’ (2001-2003), tot va deixar de ser el mateix

Ricky Gervais i Stephen Merchant van passar de ser uns no ningú (si els van deixar fer la sèrie, va ser perquè era barata) a herois de la comèdia britànica amb aquest fals documental sobre el dia a dia en una oficina regional d’una empresa paperera. En el centre de l’acció, l’inesborrable David Brent (Gervais), un cap que vol ser carismàtic i divertit davant la càmera sense tenir el mínim talent per aconseguir-ho. Aquells acudits acabats en temps mort i aquella ombra constant de la vergonya van marcar la ‘sitcom’ moderna. Disponible a Filmin (des de dimarts, dia 10).

5. ‘The thick of it’ (2005-2012), l’art de l’insult

Armando Iannucci (futur creador de ‘Veep’) aplicava la seva ferotge mirada satírica al Govern britànic i, en concret, el Ministeri d’Afers Socials i Ciutadania. Peter Capaldi deixava caure els insults més originals com atribolat director de comunicació de Downing Street. És un clar precedent de ‘Succession’: males persones prenent males decisions, una càmera inquieta... De fet, aquí va madurar com a guionista (en va escriure fins i tot el primer episodi) el creador d’aquesta altra, Jesse Armstrong. Disponible a Filmin (des de dimarts, dia 10).

6. ‘Los informáticos’ (2006-2013), clàssic ‘geek’

Abans de llançar la seva carrera per la borda amb tant activisme antitrans, Graham Linehan era un paio divertit, superdotat per fer riure. Parlem del creador o cocreador de ‘Padre Ted’, ‘Black books’ o ‘Los informáticos’, espècie de ‘The office’ en versió ‘geek’, però amb format de sitcom clàssica: es gravava amb públic davant. Dos informàtics amb poques habilitats socials, el Roy (Chris O’Dowd) i el Maurice (Richard Ayoade), se les tenien primer i després congeniaven amb la Jen (Katharine Parkinson), la nova cap una mica ‘pija’ i... poc informàtica. Disponible a Netflix.

7. ‘Detectorists’ (2014-2017), joia semioculta a reivindicar

Va guanyar un BAFTA i és molt estimada al Regne Unit, però aquí encara s’ha de descobrir realment aquesta creació de Mackenzie Crook, més conegut com el Gareth de ‘The office’, sí, sí, el mateix que tenia com a grup favorit Mike & The Mechanics. A la fictícia localitat de Danebury, al nord d’Essex, l’Andy (el mateix Crook) i el Lance (Toby Jones) dediquen el seu temps més preuat a detectar metalls amb els seus col·legues del Danebury Metal Detecting Club (o DMDC). Una comèdia deliciosament arrossegada i reconfortantment càlida sobre la masculinitat. Disponible a Acorn TV.

8. ‘Catastrophe’ (2015-2019), parella de penal

Algun dia celebrarem en la seva justa mesura la tasca de Sharon Horgan com a renovadora dels rols de gènere en la comèdia i, de fet, de la comèdia en general. ‘Catastrophe’, cocreada per ella mateixa amb Rob Delaney, és una ‘romcom’ innovadorament versemblant, crua i tendra alhora, en la que els personatges poden fer coses antipàtiques sense que deixem d’estimar-los. Una irlandesa (Horgan) i un nord-americà (Delaney) es fan parella després que ella es quedi embarassada com a resultat del seu frenètic afer. Disponible a Movistar+.

9. ‘Crashing’ (2016), Waller-Bridge abans de ‘Fleabag’

Notícies relacionades

Com que ja tothom ha vist ‘Fleabag’, ens quedem amb l’anterior sèrie de Phoebe Waller-Bridge, en què ja assajava una mica el personatge provocador de la seva creació més famosa. A la sèrie, de pocs però brillants episodis, PWB és una noia en la vintena que fa impossible la vida als seus companys de pis, o més ben dit, d’hospital abandonat: sentir-te cantar veritats mentre toca l’ukelele és el seu esport favorit. No confondre aquesta ‘Crashing’, per cert, amb la sèrie de Pete Holmes, tot i que aquesta tampoc està gens malament. Disponible a Netflix.

10. ‘Stath lets flats’ (2018-), aquest agent immobiliari és una ruïna

I parlant de ‘Fleabag’, aquesta és la sèrie que famosament es va imposar a la susdita i a un altre clàssic, ‘Derry girls’, en els premis BAFTA televisius del 2020. Però l’assumpte va quedar entre amics: el creador i protagonista de ‘Stath lets flats’ és Jamie Demetriou, el noi del bus de ‘Fleabag’, aquí desbordant com un agent immobiliari d’arrels gregues i xipriotes que no ha fet cap mèrit per tenir la seva feina, només ser fill del cap. El seu escàs talent com a venedor és equiparable a les seves nul·les habilitats socials; el cas també de gairebé tots els seus companys d’oficina. Disponible a Filmin.

Temes:

Sèries

Inicia sessió 0 Comentaris