¿I si Felipe té raó?

Amb aquesta amenaça Vox pot fer xantatge a Múrcia (ja ho va fer a Extremadura), però és gairebé impossible en el cas del Govern d’Espanya perquè, en cas de fracassar la investidura i haver de repetir-se les eleccions, Abascal correria un gran risc electoral.

Però Feijóo fins i tot diu que els ho demanarà als barons socialistes i potser és que l’alambinada negociació dels pactes amb Vox ha deixat massa pèls a la gatera. En el PSOE encara hi ha més inquietud, però aquesta setmana, amb l’entrevista d’Ana Rosa Quintana a Pedro Sánchez, hi ha hagut certa esperança. Un columnista, poc inclinat al PP, titulava així la seva anàlisi: «Sánchez surt viu de la prova televisiva més difícil». Però, ¿què opinen els seguidors habituals del programa?

L’aposta del PSOE es pot basar en què es compleixin les prediccions del CIS: el PP guanya, però no suma amb Vox mentre que el PSOE amb 115-135 diputats (banda que supera els seus resultats del 2019) i Sumar, amb fins a 50 escons (15 més que Podem el 2019), podrien aconseguir el miracle dels pans i els peixos i tenir majoria absoluta. I encara quedaria el recurs a Frankenstein. Com sembla ser que ha dit Félix Bolaños, ministre de la Presidència, el PSOE vol governar malgrat quedar segon el 23J.

Perquè Feijóo no confia en les enquestes de GAD-3 i perquè Sánchez pot apostar al pronòstic del CIS convé no menystenir l’opció d’investir al cap de la llista més votada. Feijóo té poca autoritat moral per reclamar-ho perquè el PP no ho va practicar el 2019 i perquè ara ha tornat a ignorar-ho. Fins i tot a Extremadura, on María Guardiola i Vox no es van entendre i el socialista Fernández Vara va ser el més votat. El PP ha preferit acumular poder municipal i autonòmic a seguir la seva prèdica de la llista més votada. Per contra, el PSOE sí que ho va fer el 2016 –malgrat la radical oposició de Sánchez– per evitar la repetició de les eleccions per tercer cop.

No obstant, Felipe González ha tornat a insistir que els consensos de la centralitat (a no confondre amb una gran coalició) són essencials i que, aquí i ara, en alguns supòsits aplicar allò de la llista més votada podria ser la solució menys traumàtica. Més quan Europa ho condiciona tota.

Primer supòsit. El PP i Vox sumen majoria. ¿No seria més intel·ligent per Espanya, i per a l’esquerra, que Feijóo fos investit amb l’abstenció del PSOE i no que el PP pactés amb Vox la investidura o fins i tot un govern de coalició? Les tesis del com pitjor, millor, no acostumen a donar bons resultats.

Segon supòsit. El PSOE és la primera llista, cosa que tampoc s’ha d’excloure malgrat que cap enquesta ho preveu. ¿No seria més prudent que Sánchez fos investit sense quedar condicionat pels pactes d’investidura d’aquesta legislatura que –malgrat que han tingut alguns resultats positius, per exemple a Catalunya– han polaritzat al màxim i han creat un clima polític inestable? És clar, el PSOE podria fer pactes posteriors, però no seria presoner.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’últim supòsit és que ni Feijóo (perquè no suma amb Vox), ni Sánchez (perquè Frankenstein és una fórmula embolicada) puguin ser president. ¿No seria millor investir qui ha arribat primer que –amb la guerra d’Ucraïna i en un moment econòmic delicat– haver de tornar a repetir eleccions? Amb el risc que, com va passar el 2019, el resultat electoral canviï poc.

Ara el PP vol el poder i Sánchez remuntar la derrota del 28M. Lògic, però el 24J, després de llegir els resultats, potser s’haurà d’escoltar Felipe. Tot i que el PP no hagi complert mai allò de la llista més votada.