Zapatero, el primer sanchista

Igual que a Sánchez, la dreta política i mediàtica va acusar en el seu moment Zapatero de ser un president que va assolir el poder de manera il·legítima, després de guanyar contra pronòstic les eleccions celebrades sota el trauma de després dels atemptats de l’11-M, les mentides governamentals i les manifestacions del ‘Pásalo’ la jornada de reflexió. També se’l va acusar d’estar molt ideologitzat i de distreure els espanyols amb assumptes innecessaris que només generaven divisió (el matrimoni homosexual, la memòria històrica, la llei de violència de gènere, fins i tot la llei de dependència va ser criticada amb duresa); podríem dir que amb Zapatero van començar algunes de les anomenades guerres culturals (en realitat, ideològiques sobre conceptes com la identitat, la tolerància i els límits de drets i llibertats) que aquests dies ens assolen.

Zapatero va tenir la seva pròpia Irene Montero –Bibiana Aído, primera ministra d’Igualtat, criticada i caricaturitzada de manera basta i immisericordiosa, ministra responsable d’una llei que va incendiar la dreta de manera especial, la de l’avortament– i també va ser acusat de trencar Espanya, trair les víctimes i doblegar-se al terrorisme etarra a compte del procés que va acabar amb la desaparició d’ETA. Per buscar més coincidències, el zapaterisme protosanchista també va patir el foc amic dels grans popes del socialisme espanyol (Felipe, Alfonso, et al.) i el seu propi desafiament català, en aquest cas el nou Estatut i el que llavors es veia com un doble problema irresoluble d’encaix: el de Catalunya a Espanya i el del PSC en el PSOE. No cal dir que, segons el parer de la dreta (llavors tota concentrada en la casa comuna del PP), Zapatero era un pes ploma intel·lectual, un perill per a Espanya, a estones temerari, a estones insensat, sempre demagog i populista, amic de Chávez, de separatistes i, el que és pitjor, un esquerrà dogmàtic que radicalitzava el PSOE i l’expulsava de la centralitat. Hi ha una diferència digna d’esment entre el zapaterisme i el sanchisme: respecte a Zapatero, la crisi econòmica del 2008 es va carregar el seu Govern; Sánchez, si perd, no serà per com ha gestionat dos cignes negres de l’envergadura de la pandèmia i la invasió russa d’Ucraïna.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Entre aquella Espanya zapaterista (2004-2011) i la sanchista (2018-) hi ha una altra coincidència: l’actitud de la dreta, des de la partidista (PP llavors, PP i Vox avui) fins a la mediàtica. Podem resumir-la en la deslegitimació del PSOE quan governa, ja sigui per la corrupció i el GAL (felipisme), per l’11-M i els seus tractes amb nacionalistes bascos i catalans (zapaterisme) o pels socis amb els quals governa (sanchisme). Sigui com sigui, la legítima i imprescindible acció d’oposició es converteix en un atac per terra, mar i aire que es basa en uns principis que es mantenen inalterables amb el pas dels anys: escassa responsabilitat institucional i fins i tot constitucional, deslegitimació de la majoria política que permet governar l’adversari polític i construcció d’una caricatura inepta, incompetent, irresponsable i mesquina del president del Govern, a base d’atacs ‘ad hominem’. Avui és el sanchisme, ahir va ser el zapaterisme i, si res canvia, demà serà el cognom de qui sigui que s’erigeixi en líder del PSOE els pròxims anys, perquè no importa qui governi i com sigui la seva acció de govern quan es té un concepte patrimonial del poder.

Zapatero, potser perquè va patir, coneix i tem l’escissió del PP que pot assolir el poder sota les sigles de Vox, ha decidit almenys donar la batalla fins i tot en camp contrari. A la seva estela, Sánchez s’ha desposseït de les ulleres de sol d’aviador, ha assajat el seu millor somriure de persona propera i s’ha proposat desmuntar l’arquetip del sanchisme de plató en plató. Té poc temps, i és dubtós que ho aconsegueixi, perquè per tal que un ‘isme’ li funcioni a la dreta ha de tenir una part de veritat (aquesta és la gràcia) i Sánchez ha donat bastants arguments durant el seu govern perquè sigui més senzill inflar aquesta bombolla de «mentides, manipulacions i maldats». Però, tot i així, mai és tard per baixar de la torre d’ivori.