Hipocresia a pedals

L’Israel-Premier Tech no és un equip convencional. Fundat el 2014 com a Israel Cycling Academy, va néixer amb l’objectiu declarat de servir com a ambaixador esportiu del país, amb orgull oficial i suport institucional. El seu gran padrí és Sylvan Adams, magnat israelocanadenc que es defineix com a «ambaixador no oficial» del país. Adams ha invertit milions en ciclisme, concerts i grans esdeveniments. Va ser ell el que va finançar la sortida del Giro 2018 des de Jerusalem. Va ser ell el que va portar Madonna a Eurovisió a Tel Aviv. I és ell el que advoca perquè Israel aparegui en el pilot com un país modern i obert. És diplomàcia a pedals: l’equip funciona no només com a estructura esportiva, sinó també com a instrument de diplomàcia pública.

Aquest fenomen té un nom: sportwashing, l’ús de l’esport per rentar la imatge d’un règim. El catàleg històric és ampli. Itàlia-34 va servir a Mussolini per mostrar el feixisme com a disciplina i ordre. Berlín-36, amb Hitler saludant Jesse Owens, en va ser la cúspide: l’aparador perfecte d’un règim genocida en construcció. Argentina-78, amb Videla a la llotja, va transformar un Mundial en coartada de la «guerra bruta». Moscou-80 va ensenyar la potència soviètica mentre envaïa l’Afganistan. Pequín 2008 va maquillar repressió amb focs artificials. Sotxi 2014 va posar alfombra vermella abans de Crimea. Rússia 2018 va vendre hospitalitat mentre empresonava opositors. Qatar 2022 va ocultar amb futbol l’explotació laboral fins a la mort de treballadors migrants. En ciclisme, els Emirats i Bahrain sostenen equips WorldTour que, com l’Israel-Premier Tech, funcionen com a ambaixades rodadores. L’Aràbia Saudita, amb la LIV Golf, els fitxatges milionaris de la seva lliga de futbol i la futura organització del Mundial, ha portat el concepte a un nivell extrem. Israel no va inventar l’sportwashing ni es troba sol al club, però l’executa amb entusiasme.

Després de la invasió d’Ucraïna el 2022, Rússia va ser exclosa de les grans competicions esportives internacionals. FIFA i UEFA en van apartar les seleccions i clubs, i el COI va recomanar vetar atletes russos, excepte sota bandera neutral i amb restriccions. El missatge va ser inequívoc: un Estat que viola el dret internacional no pot exhibir-se com si res en el terreny esportiu.

En el cas d’Israel, el tractament ha sigut diferent, seguint un patró de doble vara de mesura, impunitat i immunitat de la diplomàcia internacional. Malgrat l’ofensiva militar a Gaza, el país manté presència en l’esport internacional sense gairebé limitacions. Actualment, l’Israel-Premier Tech competeix a la Vuelta i la selecció de bàsquet participa a l’Eurobàsquet. Les federacions i organismes esportius apel·len a la neutralitat, assenyalant que no poden excloure un equip que compleix formalment amb els reglaments.

Notícies relacionades

Múltiples formes de la misogínia

Coreografia xinesa

És cert que les protestes desllueixen la competició. També ho és que els talls de carretera i les manifestacions representen un problema de seguretat, ja que posen en perill ciclistes, espectadors i manifestants. Però el fons del debat no és l’efecte de les protestes sobre la competició esportiva, sinó si un Estat que comet el que molts qualifiquen de genocidi i els seus representants han de ser tractats amb normalitat en la comunitat internacional en nom de la neutralitat de l’esport. Quan, a més, aquesta pretesa neutralitat genera clamorosos casos de doble vara de mesurar, hipocresia a pedals.

Els manifestants de la Vuelta llancen una pregunta, un repte en realitat, als dirigents europeus: ¿és acceptable que Israel continuï sent tractat com un Estat normal?