De la cimera fallida de Ginebra a «ens tracten com al servei»

Tot se’n va anar en orris des del minut u quan en plena trobada es va filtrar que Junts havia pactat amb els socialistes arrabassar la Diputació de Tarragona a ERC. Un dels artífexs de l’acord era allà. Albert Batet en carn i ossos, lloctinent de Carles Puigdemont. Quan els republicans van demanar-los explicacions, els postconvergents es van encongir d’espatlles, com si pretenguessin negociar amb una espasa de Dàmocles sobre les testes republicanes. Van marejar la perdiu. També a aquella hora començaven a arribar notícies de pactes sociovergents per desbancar ERC en municipis on els de Junqueras havien guanyat. Els primers, Roses i la Bisbal de l’Empordà. Feia olor de sofre.

Malgrat això, la reunió es va celebrar igualment. Fins i tot es va valorar un acord estratègic amb Jordi Turull, present en la cimera ‘fake’, que havia tornat recentment amb la matraca de la llista única. Però a Ginebra la qüestió va passar sense pena ni glòria. Waterloo el va tallar en sec. Tot i així, van acordar muntar una espècie de comissió que Junts va dir delegar en... Laura Borràs. De vegades un nom dona l’exacta mesura de les coses. Allà van espavilar els republicans. Els estaven prenent el pèl.

Les trobades sociovergents per repartir-se el pastís van prosseguir. Els republicans semblaven fora de joc. Però l’altivesa que exhibia Junts –que seguia a la seva– va acabar irritant els socialistes. El negociador del PSC es va aixecar de la taula i va enviar Junts a fregir espàrrecs. Després va passar l’informe als seus: «Ens tracten com si fóssim el servei. ¿Però què s’han pensat?».

La maniobra posrconvergent

El que Batet creia tenir al sac, es va esvair. Els republicans van veure la seva oportunitat i els socialistes van entrar al drap deixant en paper mullat una entesa sociovergent que podria haver tingut caràcter general gràcies a la ingenuïtat dels republicans i la picaresca dels nois de Puigdemont.  

Per entendre el punt al qual ha arribat el desacord entre republicans i postconvergents cal remuntar-se a l’operació ordida per Puigdemont per enderrocar el Govern Aragonès. Aquest va ser el punt d’inflexió d’una entesa que ja agonitzava. Governar amb Aragonès era l’últim que desitjava Puigdemont. Però Jordi Sánchez va desatendre la voluntat de Puigdemont i va pactar amb Aragonès. La decisió li va costar el cap.

Amagat, molest per la presència de Junts al Govern, Puigdemont va esperar el moment propici per assestar el cop. Va idear una qüestió de confiança contra Aragonès que creia que precipitaria la convocatòria electoral. El braç executor va ser el seu fidel Albert Batet. No podia ser una moció de censura, perquè exigeix un candidat alternatiu. I va optar per una via més sibil·lina que havia de produir el mateix efecte.

Aragonès va reaccionar i va fer fora el vicepresident Puigneró quan va començar a ostentar que estava al corrent de la trama. Va ser llavors quan Puigdemont va forçar una consulta interna per treure Junts del Govern. No li va ser tan fàcil com creia al principi. Va haver d’arremangar-se i advertir el seu entorn que si Junts no sortia del Govern, ell mateix es plantejaria sortir de Junts. La resta és història.

Notícies relacionades

El PSC guanya poder local a Catalunya a compte de les travetes entre ERC i Junts

Guanyar versus governar

El gran beneficiari de la guerra a camp obert entre republicans i ‘puigdemontistes’ és ara, naturalment, el PSC. Ja en va treure profit el 2019. A la Diputació de Barcelona i a la majoria dels consells comarcals metropolitans va aconseguir la presidència el 2019 gràcies al suport dels de Junts, beneït per Puigdemont. L’expresident al·legava pactes com el de Sant Cugat del Vallès, la més dolorosa de les pèrdues.

Les eleccions municipals de maig van tornar al PSC d’Illa la primera plaça a Catalunya. La pitjor part se la va emportar ERC, que es va deixar 300.000 vots pel camí. Però aquests vots no van anar a parar a Junts. Tampoc a la CUP. Es van volatilitzar. Collboni va fracassar en el seu intent d’assaltar Barcelona. Però no va ser davant d’un candidat que exhibís l’estelada. Al contrari, va ser davant d’un que la va amagar i que es va fer fort per oposició a Colau. De fet, la candidatura de Trias va ser una esmena a la totalitat a la retòrica tan estrident com buida del ‘puigdemontisme’. Admetia així implícitament el president del Consell per la República que els seus candidats eren de cames curtes i que guanyar a Barcelona requeria una altra gambada.