Els tres Governs de Pere Aragonès per evitar eleccions fins al 2025

Aragonès va assumir la presidència de la Generalitat encotillat a l’elecció de Junts després d’una tempestuosa negociació que es va allargar 91 dies. El repartiment del 50% de poders (tret de la presidència) incloïa la meitat de consellers designats per Junts que, després de la ruptura que va votar el partit a l’octubre, va resultar que eren més afins al Govern que la formació política que representaven, algun d’ells fins i tot fent campanya activa per la permanència, com Jaume Giró i Victòria Alsina. Al Consell Executiu hi havia «ponteigs», fins i tot un vicepresident que va ser cessat per deslleialtat, Jordi Puigneró, però Esquerra assumia que era un govern de gestió. De fet, va ser el procés, concretament la negociació entre governs, el que el va dinamitar.

La incorporació de perfils independents després de la ruptura amb Junts buscava donar aire fresc a un Govern que volia tapar la seva minoria al Parlament amb la inclusió de «tecnòcrates» en representació d’una pretesa «majoria sobiranista» de la societat catalana prenent el 80% favorable a la celebració d’un referèndum que revelaven les enquestes de 2012. Aragonès va prioritzar el passat a Convergència (Carles Campuzano), als comuns (Gemma Ubasart) i al PSC (Joaquim Nadal), però no va aconseguir aturar una oposició que li recordava en cada decret que no tenia suports sòlids, malgrat l’ampolla d’oxigen que li van cedir el PSC i els comuns amb els pressupostos. La prova de foc: les passades eleccions municipals. Un revés a ERC que maquilla ara amb els pactes postelectorals. Tercers en vots, decisius en suports.

Feia temps que Aragonès buscava el millor moment per rellevar els consellers cremats: Josep Gonzàlez-Cambray i Juli Fernàndez. El primer estava a punt d’una reprovació al Parlament i de l’enèsima vaga de docents; el segon es va oferir a anar-se’n pel desgast personal (i polític) que li suposava firmar el conveni per a les obres de la B-40 contra les quals tant havia lluitat com a alcalde de Sabadell i activista contra l’asfalt. Per això ERC li fa ara un buit en la direcció.

El salt de Teresa Jordà al Congrés, en canvi, es va dissenyar com un joc de prioritats: es podia prioritzar la cobertura del flanc madrileny i corria risc de desgast per la gestió de la sequera mentre complia cinc anys al Consell Executiu. Sense soroll, Aragonès va assenyalar el seu segon, David Mascort, i va cobrir les altres baixes amb una dirigent capaç de capejar rl sector educatiu amb la seva experiència, Anna Simó, que alhora «ven» com a restitució per haver sigut condemnada per l’1-O i amb una altra peça històrica d’ERC, Ester Capella, que torna al Govern després d’haver concorregut com a número 3 d’Ernest Maragall a Barcelona per deixar lloc a Jordi Coronas, el regidor que exercia com a portaveu i que es va quedar fora del plenari. El que el Govern espera de Capella és tirar d’agenda de contactes com a delegada a Madrid per sancionar el cas de Rodalies i, és clar, desencallar la B-40, a més d’aconseguir la transferència de la «comenda» promesa per valor de 900 milions d’euros.

¿Servirà l’enèsima remodelació del Govern per aguantar fins al 2025? Ho dirà el resultat de les generals. Aragonès vol acabar la legislatura, per això juga al 100% de partit, però un altre cop electoral als republicans redoblarà la pressió al president perquè premi el botó electoral. Junts i PSC ja preparen el terreny.

Notícies relacionades

Multimèdia | L’atomització a l’esquerra del PSOE

El president que dirigirà la seva autòpsia

La clau de la recuperació, opinen ERC, està en la mobilització el 23J dels desmobilitzats el 28M. Una conjuntura difícil per la data que ha triat Pedro Sánchez, però que parteix de la mateixa estratègia: advertir d’un possible acord entre PP i Vox per a la Moncloa prenent al vol els pactes autonòmics.

La campanya es jugarà al flanc independentista: hi ha veus republicanes que aposten per orquestrar un argumentari que esmenti obertament dels «èxits» silenciats de la taula de diàleg, com els indults i l’exoneració d’algunes protestes del Tsunami Democràtic, tot i que hi ha altres fonts que opinen que pot ser contraproduent davant de Junts, que arrencarà la campanya mitificant un Carles Puigdemont sigui quin sigui el resultat de la sentència europea sobre la seva immunitat el 5 de juliol. Torna la batalla electoral entre líders de l’1-O.