Dir-se Terricabras

El cert és que Terricabras Terri s’havia anat apagant com un ocellet. Esgarrapant temps mentre li quedava. Sense defallir. Admirable tenacitat, la seva. En les últimes setmanes tot es va accelerar. El dimarts 16 d’abril va morir. La mort, fins i tot esperada, sempre ens agafa amb mal peu.

La seva categoria intel·lectual està fora de tot dubte. Era un mestre, d’una cultura devastadora. No és que es presentés com a filòsof, és que era un filòsof. No hi havia llengua que se li resistís. Perquè sempre va tenir interès a aprendre. Però si en una sobresortia era amb l’alemany, erigint-se en l’especialista més gran d’un dels filòsofs europeus més brillants del segle XX, Wittgenstein, i la seva especialitat, el llenguatge.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Sempre va fer vida universitària. Per sobre de tot. Però tenia una vocació de país que va mantenir per sobre de tot. Que l’atreia vocacionalment. No ho podia evitar. Ell va ser un dels que va animar la manifestació contra el pacte Mas-Zapatero del 2006. I abans havia vist amb bons ulls el canvi de cicle a la universitat, quan Pasqual Maragall va arribar a la presidència de la Generalitat. En els últims 15 anys, també prenent partit. Així va ser a partir del 2012 ininterrompudament. En aquelles eleccions anticipades d’Artur Mas, Terricabras va acceptar anar a la llista de Girona d’ERC, que a Barcelona liderava per primera vegada Oriol Junqueras, de qui es va mantenir molt pròxim fins a l’últim dia. Terricabras era un dels savis que integraven el consell assessor d’ERC. El president d’ERC li va trucar a principis d’abril per proposar-li que tanqués la llista de les europees del 2024. Va ser llavors quan va revelar: "No em trobo gaire bé". Ja li estaven fent transfusions de sang.

De fet, Terricabras (fent tàndem amb Maragall) lidera la primera victòria electoral d’ERC des de la República. El 2014. En les eleccions europees. Va ser aquella victòria el detonant de la llista única de Mas que tenia per missió impedir que ERC es presentés a les eleccions i acceptés el lideratge messiànic d’Artur Mas. I així va ser. Mas, Convergència, va guanyar el pols, una candidatura que Terricabras mai va veure clara. La proposta de liderar ERC a Europa la van fer prenent una camamilla al bar de l’hotel Amister. Molt informal però amb molt entusiasme i convenciment. Els encarregats van ser un grup de joves que pul·lulaven al voltant de Junqueras com si fossin la seva guàrdia pretoriana, més o menys al marge de l’estructura orgànica de l’ERC d’un Junqueras que superposa estructures. Terricabras va somriure davant l’oferta que potser ja intuïa. Deia estar honrat, però que havia de pensar-ho. I parlar amb la família i la universitat, el seu veritable refugi. No va trigar a acceptar. Però va exigir que l’acompanyés qui ja era el seu assistent en la Universitat de Girona. Terricabras vetllava pels seus alumnes, formava deixebles. No gastava falsa modèstia. Hauria resultat una impostura. Però sempre era extremadament amable. Conciliador, debatia i sabia escoltar. Però també tenia caràcter. Així m’ho va transmetre quan un dia del 2008 el vaig entrevistar: "Quan t’anomenes Terricabras, l’escola t’exigeix caràcter". Per això sempre va ser ell per sobre de tot, amb criteri propi i a la seva.