Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Almenys, intentar domar els extrems
L’arribada de l’extrema esquerra al Govern d’Espanya, amb el nomenament d’un vicepresident a qui el dret a la propietat privada, la llibertat de mercat i la meritocràcia li eren indiferents, va crear por i confusió a una part majoritària de la població. Fins i tot dins del PSOE, que veien un perill innecessari haver posat a la Moncloa Pablo Iglesias i els seus acòlits. La necessitat de Pedro Sánchez de formar Govern amb urgència després d’haver fracassat per raons personals i polítiques un pacte previ entre socialistes i el –avui partit zombi– Ciutadans va obrir un nou experiment «a l’espanyola». L’objectiu desitjat era domar Podem, controlar els seus impulsos intervencionistes i intentar que alguns dels seus ministres més frívols –¿algú recorda Alberto Garzón a Consum?– obrissin el mínim la boca.
La doma de Podem ha tingut els seus èxits i fracassos. Pablo Iglesias va abandonar la vicepresidència assignada al seu moviment, que avui acapara una renovada Yolanda Díaz, que, amb un altre estil i llenguatge, ha acabat consumint els podemites. Tant que les dues responsables de la llei avortada més nefasta d’aquesta legislatura, la del ‘sí és sí’, han enterrat políticament les seves impulsores: les gairebé exministres Irene Montero i Ione Belarra. ¿El PSOE va domar Podem? No només això, l’ha gairebé eliminat. L’ha redirigit en una altra cosa nova, el moviment Sumar de Díaz, que espera atraure el vot més a l’esquerra del PSOE. Controlar el Banc d’Espanya i altres organismes públics independents, com la Comissió Nacional del Mercat de Valores (CNMV) i de la Competència (CNMC), ja és un dels seus objectius. Molt coherent amb el seu ideari i participació en el Partit Comunista.
Notícies relacionadesA l’altre costat de l’espectre ideològic, la realitat dels pactes entre el PP i Vox genera inquietud i por. ¿Què pot passar a Espanya si Santiago Abascal és vicepresident en un Govern del PP o si aquest partit té a les seves mans els ministeris de Cultura, Educació o Sanitat? Després de l’experiment de Castella i Lleó, on el PP i Vox ja governen junts, li toca el torn a València, on el pacte entre els dos partits ja és una realitat amb un programa on es barregen baixades d’impostos, foment empresarial, suport a les festes i tradicions locals, l’augment del 30% del pressupost de Sanitat, afavorir la natalitat, erradicar la «violència intrafamiliar», promoure el Corredor Ferroviari Mediterrani i perseguir l’¡okupació¡ de vivendes. Les ambigüitats, com era d’esperar, en les polítiques migratòries, educatives, lingüístiques i culturals. Aquestes mesures, sense pressupostos que els avalin, ho aguanten tot. Polítiques d’impuls primari.
A Alberto Núñez Feijóo el que més el preocupa de València, d’aquí al 23 de juliol, és qualsevol ficada de pota o declaració altisonant dels seus socis. Importa més la imatge que la substància. I, mentrestant, intentar buscar l’equidistància amb Vox en altres comunitats on siguin menys necessaris els seus suports. Domar els socis de l’extrem mai és fàcil. De vegades sumen i, altres vegades, resten. Que Feijóo li pregunti a Sánchez.
