Natalitat i immigració

La taxa de natalitat a Espanya continua lliscant per un llarg pendent. El primer quadrimestre de l’any, segons les estimacions de l’Institut Nacional d’Estadística, van néixer poc més de 103.000 criatures, un 1,75% menys que en el mateix període de l’any anterior. No s’ha produït l’habitual rebot conjuntural després dels períodes de crisi econòmica en què els plans d’ampliar una família se solen ajornar. I encara més, el descens del nombre de naixements s’inscriu en una tendència sostinguda a llarg termini: les xifres des que va començar el 2023 són un 11,05% més baixes que les prepandèmiques del 2019 i molt inferiors a les que es van registrar els anys més durs de la depressió del 2008 al 2014, quan durant aquells mateixos primers mesos de l’any no va arribar a baixar mai dels 150.000 naixements.

Es tracta d’un fenomen crònic, habitual d’altra banda a tots els països on s’han combinat l’augment del nivell de vida i la normalització de l’accés de la dona al mercat del treball. Però que arriba a dimensions extraordinàries en el cas espanyol, si es compara per exemple amb altres països europeus. És el que passa en un marc de falta de polítiques de suport a la conciliació familiar però, especialment, quan es conjuguen un mercat de treball i unes possibilitats d’accés a l’habitatge que castiguen desproporcionadament les franges de població en edat reproductiva. Així, fa tres dècades que està per sota dels 1,5 fills per dona, que Espanya no arriba a la taxa de reposició de la població, en xifres que impedeixen l’equilibri de la piràmide demogràfica sense aportacions externes. 

Espanya pot plantejar-se la necessitat d’assolir un model en què la precarietat salarial deixi d’estendre’s molt més enllà dels primers anys de vida laboral, o en què l’oferta d’habitatge social o assequible no converteixi l’emancipació en un repte i l’estabilitat econòmica que fa possible els projectes reproductius en una cursa de fons. Les noves generacions poden plantejar-se llançar-s’hi enmig d’incerteses, com van fer altres generacions, o no arriscar-se a posar en risc el seu nivell de vida, o al que aspiren per als seus fills. Però si la resposta col·lectiva a totes aquestes disjuntives continua sent negativa, hauria d’assumir-se obertament, sense reticències, fet que ja està passant. En aquelles dècades de frenada reproductiva Espanya ha experimentat en canvi un creixement demogràfic sostingut que l’ha fet arribar als 48 milions d’habitants, amb l’arribada de 5 milions d’immigrants en la dècada del boom immobiliari i, segons les previsions, de 500.000 només el 2023. És això el que ens deixa lluny, malgrat els discursos alarmistes, d’una situació d’hivern demogràfic que faci inviable el sosteniment del sistema de pensions en el futur i de l’activitat econòmica avui mateix.  

La immigració des d’altres continents ha de deixar de ser observada només en funció dels reptes de l’acollida per plantejar-se com a solució i oportunitat. I ha d’arribar a través d’un mecanisme d’immigració ben establert, no en pastera. Ser canalitzada de forma proactiva, no deixant que siguin les incerteses de les rutes migratòries (amb tragèdies com la viscuda aquest dimecres en aigües gregues) el filtre de les nostres fronteres.