Primer pas, camí llarg

Al presentat ahir li queda un llarg recorregut. Hisenda presentarà, segons va anunciar ahir el ministre Ángel Víctor Torres, un nou model de finançament al setembre. Veurem si inclou tot l’acordat amb Catalunya. I, posteriorment, tot i que imposi la seva majoria en el Consell de Política Fiscal i Financera, quedarà el tràmit parlamentari en el qual haurà d’obtenir els suports necessaris. Aquesta proposta compta amb l’impuls d’Esquerra a compte del seu suport a Illa a Barcelona i a Sánchez a Madrid. Això no ho converteix en una imposició a tots els espanyols, com han dit alguns. Serà en aquest tràmit on es podrà discutir la concreció d’aquests principis. Esquerra ja ha anunciat que pressionarà perquè siguin més trencadors, però arribarà un moment que haurà d’elegir entre aconseguir-los o malmetre aquesta oportunitat. I en la concreció és on s’ha d’avaluar tant l’impacte presumptament positiu per als catalans com el presumptament negatiu per a la resta. Hi ha aspectes que queden sovint ocultats pel soroll dels separatistes i dels separadors. Les comunitats autònomes han de recórrer, totes, al finançament privat pel diferencial entre l’import de la liquidació que reben de l’Estat i el pressupost que tenen en vigor. ¿No seria positiu estudiar si la gestió dels tributs, en part almenys, no alleujaria aquesta disfunció? No totes les comunitats tenen les mateixes necessitats, la població és ara l’element determinant, ni els mateixos costos per cobrir-les, ara la dispersió és l’únic correctiu. ¿No és plantejable introduir-ne d’altres, com la piràmide d’edat o el diferencial de l’IPC? Però aquests debats, igual que el principi d’ordinalitat com a correctiu a l’inevitable principi de solidaritat, queden aixafats per les hipèrboles dels que confonen singularitat amb privilegis o negociació amb claudicació. En aquest llarg camí, Catalunya faria bé a buscar altres aliats i que, amb d’altra semàntica, potser podria trobar.