Editorial

Primer pas, camí llarg

En la concreció s’ha d’avaluar tant l’impacte positiu per a uns com el negatiu per a la resta

2
Es llegeix en minuts
Primer pas, camí llarg

Amb 15 dies de retard, el president Salvador Illa ha complert el principal compromís que va adquirir amb Esquerra per aconseguir el seu vot en la investidura: presentar les bases d’un nou sistema de finançament per a Catalunya que compti amb el suport del Govern d’Espanya. Ho va fer en el marc de la comissió bilateral de finançament, un organisme estatutari. No ho va fer ni en llunyanes muntanyes ni en fosques alcoves, com molts han volgut fer veure. I el que es va pactar estaven les dues parts facultades per fer-ho. Ahir es van acordar una sèrie de principis que el Ministeri d’Hisenda inclourà en la proposta d’un nou model de finançament, l’anterior va caducar el 2014, que tramitarà com correspon: aprovació en el Consell de Ministres, presentació en el Consell de Política Fiscal i Financera –on el ministeri té majoria, governi qui governi– i tramitació de les lleis que correspongui modificar per a la seva implementació, lleis que s’aprovaran a les Corts Generals, com es va fer en els anteriors models, sota les presidències de Felipe González (cessió del 15% de l’IRPF), José María Aznar (cessió del 30%) i José Luis Rodríguez Zapatero. Es pot estar en contra d’alguns o de tots els principis acordats, però per a això no fa falta qüestionar el procediment, que és legítim.

Al presentat ahir li queda un llarg recorregut. Hisenda presentarà, segons va anunciar ahir el ministre Ángel Víctor Torres, un nou model de finançament al setembre. Veurem si inclou tot l’acordat amb Catalunya. I, posteriorment, tot i que imposi la seva majoria en el Consell de Política Fiscal i Financera, quedarà el tràmit parlamentari en el qual haurà d’obtenir els suports necessaris. Aquesta proposta compta amb l’impuls d’Esquerra a compte del seu suport a Illa a Barcelona i a Sánchez a Madrid. Això no ho converteix en una imposició a tots els espanyols, com han dit alguns. Serà en aquest tràmit on es podrà discutir la concreció d’aquests principis. Esquerra ja ha anunciat que pressionarà perquè siguin més trencadors, però arribarà un moment que haurà d’elegir entre aconseguir-los o malmetre aquesta oportunitat. I en la concreció és on s’ha d’avaluar tant l’impacte presumptament positiu per als catalans com el presumptament negatiu per a la resta. Hi ha aspectes que queden sovint ocultats pel soroll dels separatistes i dels separadors. Les comunitats autònomes han de recórrer, totes, al finançament privat pel diferencial entre l’import de la liquidació que reben de l’Estat i el pressupost que tenen en vigor. ¿No seria positiu estudiar si la gestió dels tributs, en part almenys, no alleujaria aquesta disfunció? No totes les comunitats tenen les mateixes necessitats, la població és ara l’element determinant, ni els mateixos costos per cobrir-les, ara la dispersió és l’únic correctiu. ¿No és plantejable introduir-ne d’altres, com la piràmide d’edat o el diferencial de l’IPC? Però aquests debats, igual que el principi d’ordinalitat com a correctiu a l’inevitable principi de solidaritat, queden aixafats per les hipèrboles dels que confonen singularitat amb privilegis o negociació amb claudicació. En aquest llarg camí, Catalunya faria bé a buscar altres aliats i que, amb d’altra semàntica, potser podria trobar.

Temes:

IRPF IPC