¿Fugida de Barcelona? /
Tot i que el creixent fenomen del que es coneix com a "suburbanització" té molts matisos, les xifres reflecteixen clarament que no es tracta pas d’un episodi puntual, sinó d’una tendència que s’està consolidant amb els anys. Molts ciutadans de Barcelona abandonen la ciutat per instal·lar-se en poblacions de la segona corona o, com defineixen els alcaldes de la zona, de l’arc metropolità. No és un assumpte nou, ja que ja es van produir onades migratòries internes en aquest mateix sentit a finals dels anys 90 i principis del segle XXI, amb la construcció massiva d’habitatge nou i l’auge de les urbanitzacions, però, fins i tot tenint punts de contacte, la situació actual es deu en bona part a l’augment del preu de compra o lloguer a la capital i a l’auge del turisme i la gentrificació. No es pot parlar, però, estrictament, d’una "expulsió" de Barcelona cap a la perifèria. Seria exagerat afirmar-ho, perquè també intervé en aquesta tendència l’elecció d’un municipi pròxim per mirar d’aconseguir més bona qualitat de vida, amb més tranquil·litat i proximitat a espais naturals, sense renunciar a la proximitat amb Barcelona i a un estil de vida urbà però sense tanta pressió ambiental.
Els preus més raonables de l’habitatge intervenen, per descomptat, en el fenomen. Si a Barcelona la mitjana mensual se situa en 1.147 euros, la de Sabadell, Terrassa o Vilanova i la Geltrú oscil·la entre 700 i 800. Són precisament aquestes localitats, juntament amb les del Maresme, les protagonistes i receptores d’un "èxode" que també s’ha d’analitzar en clau metropolitana, atès que parlem d’una xarxa interconnectada que no solament es refereix a Barcelona. Les dades més recents de l’Idescat indiquen que el 2023 unes 11.500 persones es van mudar a un altre municipi català, mentre que la xifra dels últims tres exercicis puja a unes 36.000, gairebé la meitat de les quals cap a les destinacions que hem esmentat.
El retrat robot dels desplaçats respon a una població autòctona de famílies joves que s’instal·len en una ciutat en què, no cal dir-ho, també esperen trobar les prestacions a les quals estan acostumats, des de l’educació fins a la sanitat. Això repercuteix en la mateixa configuració de l’estructura de serveis dels municipis receptors, que necessiten readequar-los a noves realitats. A banda que el transvasament també ajuda a tensionar el mercat de l’habitatge i la consegüent cadena de migració cap a altres pobles. En l’última dècada, per exemple, el cost del lloguer a Sabadell o Terrassa s’ha incrementat més enllà del 60%.
L’augment de població en aquestes zones que podem anomenar perifèriques exigeix a les administracions un equilibri entre noves demandes i un creixement sostenible i compassat que doni resposta a les necessitats socials sense convertir-les en ciutats dormitori que no tinguin vida pròpia ni una economia productiva. I no és menys important el problema del transport, amb la millora imprescindible de la connectivitat a l’àrea metropolitana. El fenomen de la suburbanització, doncs, no incumbeix solament a unes determinades ciutats, sinó que es converteix en un assumpte global de la conurbació barcelonina i del país en general.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
