Sembla una tonteria Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

¿El final del passadís?

He llegit en algun lloc que s’està morint, que va ser un anhel burgès que ha durat molt i que l’especulació immobiliària i la pressió de la indústria de la felicitat l’empenyen a l’extinció

2
Es llegeix en minuts
¿El final del passadís?

RICARD CUGAT

La meva filla està en aquella fase en què vol fer el pi tant sí com no, però no li surt. Jo l’animo que desisteixi. Sempre m’ha semblat que fer el pi és una maniobra tristament absurda. Què hi guanyes fent-lo, em pregunto. ¿Trencar-te un braç, partir-te el coll? No em convenç del tot aquesta part. Jo li proposo que, al seu lloc, aprengui a fer girar la pilota de bàsquet a la punta d’un dit. Llavors parlem d’una altra cosa: de civilització. Potser també és absurd desenvolupar aquesta habilitat, però es torna hipnòtica. És impossible que el món no admiri una persona que aconsegueix que una pilota doni voltes sense parar a la punta d’un dit. Fàcilment es confon amb màgia. 

Però ella prefereix fer el pi, la barbàrie, diguem, de manera que aquests dies el passadís de casa és escenari d’una infinitat de carreres al final de les quals, en un instant crucial, l’Helena posa els braços a terra i... res. M’agrada, però, aquest atrafegament al passadís. Sento que no és un espai fantasma, que serveix per a alguna cosa més que sortir d’una habitació i ingressar en una altra. Pots quedar-t’hi. A l’estiu, jo l’utilitzo per ajeure’m i llegir. I podria citar-ne moltes més utilitats, però ara no se me n’acut cap. Admeto, no obstant, que el passadís travessa una lenta decadència. He llegit en algun lloc que s’està morint, que va ser un anhel burgès que ha durat molt i que l’especulació immobiliària i la pressió de la indústria de la felicitat l’empenyen a l’extinció. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

El passadís és pur suspens. Pot ser que les coses passin a les estances, però es van coent pel passadís. Al menjador, al dormitori, només esclaten; al passadís, es veuen venir. Fa dues setmanes em vaig allotjar cinc dies en un hotel, que existeix tant per les habitacions com pels passadissos. Caminant-hi un munt de vegades al dia, vaig sentir que eren aventura i no simple camí, angostura, trànsit. 

En un passadís estan a punt de passar coses. De vegades, passen del tot. Em va impactar, fa uns anys, la mortd’una veïna de Culleredo (la Corunya) a casa seva. Vivia sola, i el dia que va morir, enmig del passadís, com si fos una illa deserta, només se’n va assabentar ella. Quan la van trobar estava vestida i descalça i tenia el bolso a mà. Havien passat alguns anys des de la mort. Al banc hi havia diners, així que el propietari del pis va continuar cobrant-ne el lloguer. Després de cinc anys, quan es va acabar, es va emetre una ordre de desnonament i van tallar la llum i l’aigua de la vivenda. Ella, més sola que mai, va seguir al passadís. Unes estranyes condicions ambientals van momificar el seu cos. A la bústia s’acumulaven centenars de cartes, mentre que garatge la pols va cobrir el seu cotxe com en un temporal de neu i torb. Els veïns es preguntaven què se n’hauria fet, d’ella. «Era un secret a crits que li havia passat alguna cosa dolenta; es veia venir», va dir una persona quan per fi algú va denunciar la seva desaparició i la van trobar al passadís, que s’havia convertit en tomba.