A contrallum Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un altre cop
Vaig pensar en les urnes com a buidatges de la voluntat popular. Les urnes donaven forma a les aspiracions polítiques dels contribuents.
La convocatòria d’eleccions va ser esquinçadora: va alterar el curs normal dels informatius radiofònics i els telenotícies i va afectar greument els periodistes, que van veure perillar les seves vacances. L’esquinç funciona molt bé en la cançó francesa (‘Ne me quitte pas’) i en la poesia ferotgement humana (Blas de Otero), per posar dos exemples, però en la vida quotidiana cansa una mica, sobretot si l’anunci t’agafa de camí a l’escola bressol, on t’espera el nen, o fent números per veure com pagues la hipoteca del mes. Encara no s’havien paït els resultats electorals que es dinava amb la dissolució de les cambres. Aquella tarda, un servidor tenia una cita amb la podòloga, que no s’havia assabentat de res, feliç ella.
–Jo és que no he aixecat la mirada dels peus en tot el dia –em va dir a tall d’excusa, mentre m’arreglava l’ungla del dit gros, que ha començat a créixer en espessor, en comptes de fer-ho en longitud.
Mentre la llima elèctrica la tornava al seu gruix normal, vaig mirar amb deteniment el meu peu i se’m va fer estrany. Semblava un nyap soldat a l’extrem de la meva cama. El sentia com a meu alhora que no el reconeixia com a propi. Vaig mirar d’imaginar-me els peus de Pedro Sánchez, de Feijóo, d’Abascal. Si em col·loquessin el peu esquerre, o el dret, tant és, d’algú d’ells, potser ni ho notaria. No estic familiaritzat amb les meves extremitats, els dedico poc temps. No tenen identitat, en fi.
Entretots
Em vaig preguntar llavors si es podia ser podòloga sense ser una mica fetitxista dels peus.
–Jo soc més fetitxista de les sabates –va respondre ella com si m’hagués llegit el pensament, cosa que no em va estranyar: molta gent m’acusa de pensar amb els peus, que ella m’observava amb atenció en aquell instant.
Vaig deduir, doncs, que li agradaven més els motllos que els volums i vaig pensar en les urnes com a buidatges de la voluntat popular. Les urnes donaven forma a les aspiracions polítiques dels contribuents. Els vots eren el ciment o la plastilina que s’introduïa al motllo de l’urna. De vegades, vaig pensar, la massa s’esquinçava al treure-la del motllo. L’esquinç un altre cop.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
