¿Qui generarà més confiança?

La campanya de Feijóo, derogar el ‘sanchisme’ i demonitzar Bildu, també va ser pobre. Però va guanyar. Potser perquè va connectar amb la inquietud de part de l’electorat amb un Govern que en alguns moments ha semblat dominat per Podem. O que prioritzava la coexistència amb Iglesias als consensos amb la mitja Espanya conservadora.

¿Què passarà? El PSOE ha perdut set de les nou comunitats que governava. Una debacle territorial que ha forçat Sánchez a convocar eleccions. No tenia cap altra sortida. Però en el còmput global el PP ha guanyat per una mica més de tres punts (31,5% a 28,1%) quan el 2019 el PSOE va guanyar per set. ¿Pot Sánchez capgirar els resultats? Tres punts no són la fi del món, però Feijóo surt amb moral de guanyador i Sánchez, que va personalitzar la campanya, de perdedor.

La projecció a unes legislatives dels resultats municipals –exercici que diu poc– indica que el PP guanyaria amb 142 escons (ara en té 89) però que fins i tot amb Vox no tindria majoria absoluta. Però unes generals són una altra cosa i l’única enquesta coneguda –la d’‘El Confidencial’– indica que el PP tindria 144 escons i que, sumant els 52 de Vox, la dreta arribaria a 196, 20 més que l’absoluta. Mentre que el PSOE (93) i Sumar (25) es quedarien en 118.

¿Què passarà el 23J? Crec que a l’hora d’elegir el futur president els ciutadans acabaran preferint qui, per sobre de la crispació, les desqualificacions i fins i tot la ideologia, aconsegueixi generar més confiança. Sánchez té actius –l’economia aguanta i el seu paper a Europa–, però la gesticulació maximalista de Podem –que ha consentit o secundat– li ha fet perdre autoritat i semblar poc fiable davant l’extrema esquerra que diumenge es va estavellar a les urnes.

Feijóo s’ha negat a obligats pactes d’Estat com el del Consell del Poder Judicial i la seva experiència en política internacional és limitada, però en moments de greus incerteses gran part de la ciutadania prioritza l’ordre. I la dreta ja va guanyar les eleccions de fa dos anys a Madrid, les de Castella i Lleó, les d’Andalusia (amb majoria absoluta del PP) i les de diumenge passat. Però Vox és allà, el PP pot necessitar-la i vol condicionar Feijóo. La relació amb Abascal és la seva gran assignatura pendent.

¿Qui sabrà modular més el seu discurs per generar més confiança? Sánchez ha mostrat coratge al convocar eleccions, però el seu discurs de dimecres davant els diputats socialista va ser tremendista. A l’estil Camilo José Cela. No pot dir que el PP i Vox són el mateix i qualificar-los de «trumpistes». Entre altres coses perquè a Brussel·les cada dia ha de pactar amb Ursula von der Leyen, que és del PPE. I a hores d’ara dividir el món entre bons i dolents és tan reduccionista que resta credibilitat.

Notícies relacionades

Feijóo demana a Vox que «faciliti» els governs del PP o que si no admeti que busca «quota de poder»

Pedro Sánchez admet la dificultat del 23J: «La dreta està envalentida»

Feijóo té marca de gestor pragmàtic (per Galícia), però acostar-se al centre –i alliberar-se d’alguns entorns de dreta extrema– és la seva gran tasca. I els pobres resultats del PP a Catalunya i Euskadi són allà. ¿Poden ser compensats amb una reacció centralista a la resta d’Espanya? Sembla que no ho desitgi, perquè dimecres va dir (a Barcelona) que partia amb l’avantatge de saber que el català i el gallec són dues llengües espanyoles i que com a president de Galícia sempre va parlar en gallec. Però repetir que cal triar entre Sánchez o Espanya també sona reduccionista.

Iniciem la recta final. Qui, sense abdicar de les seves idees, sàpiga sacsejar-se els prejudicis ideològics més primitius i generar així més confiança, serà el guanyador del 23J. S’ha d’elegir un president que sàpiga unir, no el líder d’una croada de mig Espanya contra l’altra mitja.