¿Senyor, té hora?

Em van parar l’altre dia al carrer per preguntar-me l’hora i no vaig saber què respondre, la veritat. A més, em van dir «senyor». ¿L’hora? ¿Com que l’hora? ¿Què significava aquella pregunta? ¡Però si tothom porta l’hora a sobre, com la roba o la respiració! Em van venir els dubtes i vaig mirar al voltant per si, en realitat, pretenien distreure’m per atracar-me o potser convèncer-me per fer-me soci d’una altra oenagé. 

Ens hem desacostumat tant a la maniobra de respondre pel carrer a la consulta «¿quina hora és?» que en realitat va ser com si no entengués bé la pregunta. Quan em vaig relaxar, finalment, vaig mirar el rellotge, que havia oblidat posar-me al sortir de casa, i després vaig consultar el telèfon. No sense certs entrebancs, li vaig dir que eren gairebé les dotze. Quan l’home es va allunyar, em vaig adonar que faltaven gairebé quinze minuts per al migdia, de manera que la meva resposta es va fer més rara que la pregunta.

La nostra relació amb l’hora ha canviat molt en uns quants anys. La velocitat a la qual passen les coses i la quantitat de coses que cal fer al llarg del dia per ordenar la vida, ens impedeixen distreure’ns de l’hora poc més d’uns minuts. En tot moment en som conscients. A Espanya, fem un cop d’ull al mòbil una mitjana de cent cinquanta vegades al dia, així que veiem el rellotge a la pantalla les mateixes vegades. 

Preguntàvem l’hora quan teníem temps per distreure’ns i no s’havia de fer coses contínuament. A més, no existien els mòbils i hi havia gent que no tenia o no utilitzava rellotge. Fa dècades, Telefónica disposava d’un número gratuït –el 093– al qual els usuaris trucaven per saber quina hora era exactament. «Jo mai portava rellotge i era usuari assidu del servei d’informació horària», em va confessar una vegada Antón Reixa quan em parlava de l’època en què es passava el dia localitzant cabines telefòniques durant les llargues gires de concerts. 

Gran dictador

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El rellotge té alguna cosa d’últim gran dictador. Ens sotmet tota la vida, som una joguina a les seves mans, com en aquell relat de Cortázar en el qual afirmava que quan et regalen un rellotge per l’aniversari «‘te regalan un pequeño infierno florido, una cadena de rosas, un calabozo de aire’», ja que has de cuidar-lo, conviure amb la por de perdre’l, que et caigui a terra. Al final, «‘no te regalan un reloj, tú eres el regalado, a ti te ofrecen para el cumpleaños del reloj’». 

Hi ha alguna cosa en l’hora que convida a l’obsessió, a tenir-la absolutament present, que la teva sort depengui d’ella. Seria bonic viure sense necessitat de saber en quin moment del dia exacte s’està, que l’hora quedés en l’aire, inexacta. Però la bellesa mor de vegades abans d’existir. Així no hi ha qui visqui. De sobte necessites mirar el rellotge, assegurar-te que la teva existència es compassa al temps i, si no, malament, com en aquella escena de ‘Tristram Shandy’ en la qual el protagonista explica que el dia que va ser engendrat, els seus pares estaven fent l’amor quan de sobte la mare es va desentendre momentàniament del sexe i va preguntar al seu marit si havia donat corda al rellotge del menjador.