Tot obert

Totes les enquestes repeteixen una tossuda constant: no hi ha res decidit. És a dir, el ventall està tan obert que, a hores d’ara, cadascun dels tres candidats que lideren la cursa pot ser alcalde. L’únic que sembla descavalcat definitivament és Ernest Maragall, que deixa ERC a la quarta posició de la graella. Però, fins i tot des de la derrota, és possible que tingui un paper rellevant, perquè l’altra constant de les enquestes també és tossuda: ningú no podrà governar en solitari, superada l’època de les majories absolutes. En conseqüència, serà tant important assolir el pòdium com aconseguir construir una aliança de govern, i és aquí on el joc de la política pot donar sorpreses. De moment, tot està massa obert com per aventurar-se a fer pronòstics.

Hi ha, en canvi, algunes evidències que són incontestables. La primera, que Ada Colau pot tornar a ser alcaldessa malgrat tenir una àmplia majoria de barcelonins en contra, amb un nivell de rebuig que no es recorda en democràcia. En aquest sentit, és curiós que la formació política que més abusa retòricament del concepte de ciutadania és la que governa més d’esquenes als ciutadans. També és la que més assemblearisme de butxaca ven electoralment, i més imposicions sense acord dels afectats exerceix quan governa. Sigui com sigui, xiulada, contestada i rebutjada, Colau pot tornar a l’alcaldia, com a conseqüència de la fragmentació de l’arc polític. En el seu cas, les opcions de pacte són evidents: o repetir amb Collboni, que no li farà fàstics, malgrat l’espantada que va fer del govern, a pocs mesos d’eleccions; o pactar amb el PSC i amb ERC, que tampoc no se sent incòmode en la idea d’un tripartit municipal.

Lideratge de Trias

La segona evidència és la fortalesa del lideratge de Xavier Trias, que ha estat capaç de situar Junts en la ‘pole position’ i d’enviar ERC a la quarta, en una sola tirada. Trias acumula tres virtuts de gran valor polític: experiència, credibilitat i la càrrega d’injustícia que se li va infringir quan va perdre les eleccions gràcies a la guerra bruta. A més, és el que presenta un equip amb més solidesa, amb cinc exconsellers en la cartera –des de Ramon Tremosa, fins a Victòria Alsina–, que incideix en la idea del bon govern, després de la mala imatge de l’època Colau. Trias no només és un bon candidat, sinó que es presenta com un sòlid governant, i en temps de baixa autoestima barcelonina, aquest és un gran valor. Ha sabut, a més, allunyar-se del debat independentista i centrar-se en la gestió, llegint correctament el pols del moment actual, i, en paral·lel, ha transcendit les sigles de partit i ha sumat sensibilitats. Potser per aquest motiu a vegades sembla que Junts li faci la traveta i no prioritzi la campanya de Barcelona, cosa que és un error monumental. Sigui com sigui, Trias té moltes paperetes per a ser novament alcalde, i les seves aliances són clares, negada tota possibilitat de pactar amb Colau: ERC i PSC, i no precisament en aquest ordre..

La tercera evidència és el bon moment del PSC, capaç de driblar la pesada càrrega d’un candidat sense carisma, ni lideratge, que ha estat corresponsable de totes les decisions de Colau, incloses les que van en contra del seu propi electorat. Que Jaume Collboni estigui a la ‘pole position’ no sembla mèrit propi, ni té res a veure en haver fugit del govern a les prèvies electorals –engany més pueril que eficaç–, sinó que és mèrit del partit liderat per Salvador Illa, la força del qual aconsegueix neutralitzar el desgast d’aquests anys de complicitat amb Colau. És a dir, si Junts pot guanyar gràcies a Trias, Collboni pot guanyar gràcies al PSC, o dit altrament, Junts i Collboni poden guanyar, malgrat ells mateixos, perquè en Trias, la força és del candidat, i en Collboni, és del partit.

Notícies relacionades

L’ordre dels factors altera l’alcalde

Naturgy: no tots els fons són iguals

Finalment, una quarta evidència: l’ensulsiada de Ciutadans, que patirà l’estocada final en aquestes municipals, i la desinflada de la CUP, la trajectòria de la qual s’ha demostrat bona per a no res. La CUP només ha servit per sabotejar moments claus de l’independentisme i per fer un discurs antisistema tan ranci, que ha esdevingut còmic. I en el cas de Barcelona, aquest discurs ja està cobert.

En suma, l’evidència que les aglutina totes, amb permís del poeta: tot està per votar, i tot és possible...