Excitació irracional

Tot es va enverinar quan el PP va qüestionar la legitimitat del Govern de Sánchez sortit de la moció de censura del 2018. I l’actitud va continuar, després de les dues derrotes del 2019, amb Pablo Casado i Núñez Feijóo. D’aquí la seva reiterada negativa a renovar el Consell General del Poder Judicial. El Govern de Sánchez ha funcionat –va superar la pandèmia, tres Pressupostos aprovats i un balanç econòmic acceptable–, però el temps ha demostrat que la coalició amb Podem –sempre en crisi, però mai trencada– ha portat a errors tan majúsculs com la llei del ‘només sí és sí’ que ha augmentat la crispació social i li ha fet perdre respecte i autoritat. 

En aquest context, les eleccions del 28M estan arrossegant el PSOE i el PP, condicionats per Podem i Vox, a una excitació irracional fora de tota lògica. Feijóo va afirmar –al negar-se a donar suport a la moció de Vox– que l’autèntica moció de censura serien les municipals. Ara diu que l’objectiu és «derogar el sanchisme». Tot un programa autonòmic i municipal. Però Sánchez, espantat pel caos del Govern Frankenstein, ha reaccionat desqualificant totalment la dreta i amb lleis, com la de vivenda, que busquen transmetre unitat de l’esquerra i recullen una àmplia preocupació social, però que a l’haver sigut condicionada per Podem (després de tres anys de baralles) ha resultat tan populista com equivocada. 

La via per resoldre la falta de vivenda de lloguer no és controlar els preus, sinó augmentar l’oferta d’aquesta vivenda, pública i privada, i no castigant els dos milions d’espanyols que lloguen una o més vivendes. Si se’ls posen condicions excessives, l’oferta es retraurà i els lloguers pujaran més. I el control funciona malament. El Govern espanyol va decretar, per la crisi, que els lloguers només podien pujar un 2%, però els últims 12 mesos el preu del metre quadrat de lloguer ha augmentat un 9,5%.

I la resposta del PP –ara fuig de l’economia– ha sigut alimentar l’espiral populista. Un senador popular, membre de la seva direcció, ha arribat a dir que «els fonaments de la llei de vivenda s’aixequen sobre les cendres d’Hipercor». És una deriva extrema, com la d’Isabel Díaz Ayuso dient que ETA, que va deixar de matar fa anys, existeix i que s’ha d’il·legalitzar Bildu (com Aznar va fer amb Batasuna quan ETA assassinava). Però aquesta deriva ve de la decisió de Feijóo de culpabilitzar Sánchez que Bildu hagi posat en les seves llistes 44 condemnats per ETA. És possible que aquesta acusació perjudiqui el PSOE perquè la mateixa Bildu s’ha espantat i ha retirat els 7 condemnats per delictes de sang, però treure el terrorisme en la campanya municipal del 2023 indica certa falta d’idees. I no es pot invocar l’Estat de dret per criticar iniciatives dubtoses de l’independentisme i després atacar el que l’Estat de dret avala, que els condemnats que han purgat les seves penes recuperen els seus drets. 

Notícies relacionades

Encapçalar una causa

La llista de Feijóo... Millor un ‘Grand Prix’

Tinc la sensació que el soroll i les invectives no seran decisius i que a l’hora de votar els electors es guiaran per la gestió dels alcaldes i els presidents autonòmics. Però els dos líders aixecaran una nova trinxera que perjudicarà encara més la seva relació futura. I la campanya per a les generals –si cap dels dos mor– serà un infern. És una barbaritat perquè, guanyi qui guanyi, la Constitució exigeix consensos entre els principals partits. I, a més, Europa funciona amb acords entre populars i socialistes. No es tracta que Sánchez i Feijóo hagin de portar-se bé o governar junts, però el que és irracional és que estiguin en una carrera permanent per volar ponts. 

La campanya del 28M indica que la deriva cap a l’excitació irracional no es corregirà i que tant Sánchez com Feijóo, al voler guanyar vots, s’arrisquen a perdre autoritat moral. ¿En benefici de qui?