Editorial
Una treva, moltes incògnites
L’alto el foc evita de moment l’hecatombe, però hi ha massa elements que poden trencar-lo
L’alto el foc de dues setmanes acordat pels Estats Units i l’Iran obre una porta a l’esperança d’un final negociat de la guerra i evita de moment l’hecatombe amb què Donald Trump va amenaçar la república dels aiatol·làs, però manté moltes incògnites obertes. Per més que es prodiguin Donald Trump i Pete Hegseth a donar per complerts els objectius essencials que els van portar a la guerra, estan lluny d’haver aconseguit el canvi de règim, la subjecció d’Israel al que es va pactar –insisteix a mantenir les operacions al Líban– i la gestió segura del gran desafiament logístic que és reobrir l’estret d’Ormuz. La caiguda immediata del preu del petroli i l’optimisme a les borses tenen un valor indiciari; la propaganda iraniana, que canta victòria igual com la nord-americana, autoritza a témer enormes dificultats perquè donin fruits tangibles les negociacions d’Islamabad entre enemics.
Trump ha aplicat una vegada més el seu desconcertant comportament en una situació límit, però a l’altre costat de la taula se s’asseu un règim, a més de despòtic, d’una solidesa provada, la supervivència del qual depèn en gran manera de no afluixar corda i de treure profit de la crisi econòmica que s’entreveu. La dirigència de Teheran necessita trobar un modus vivendi que allunyi el fantasma de la guerra per un període de temps raonablement llarg, però no és més petita la necessitat de la Casa Blanca de tancar la guerra com més aviat millor per contenir la caiguda republicana a les enquestes de cara al novembre. No tenen importància a l’Iran les pulsions de l’opinió pública, perquè disposa el Govern d’un mecanisme repressor que actua sense contemplacions; però és fonamental als Estats Units escoltar amb atenció al carrer quan l’índex general d’acceptació del president oscil·la entre el 35% i el 40%.
De moment, sembla molt arriscat aconseguir que, segons els 10 punts de l’alto el foc, l’Iran renunciï a disposar d’urani enriquit, ni que sigui per mantenir plenament operativa la central de Bushehr, i encara més que accedeixi a entregar per complet el seu arsenal de míssils i drons. Quan el secretari de Defensa dona per assolits aquests punts no fa més que adulterar la realitat i minimitzar la fragilitat de la treva, segons coincideixen a assenyalar els analistes nord-americans sense vincles amb l’Administració. Tot està a expenses que un incident del tipus que sigui trenqui els contactes o que l’eventual contagi de la invasió israeliana del Líban a l’escenari iranià arrossegui de nou Trump.
Europa queda fora de l’equació resolutiva, sigui quina sigui aquesta, malgrat que se senten veus en països disposats a ajudar en l’obertura de l’estret d’Ormuz, i haurà d’encarar l’OTAN de manera inajornable el debat sobre noves normes de conducta per contrarestar el llenguatge i els gestos menyspreadors de Trump. El president ha posat l’organització en un punt d’impossible retorn al passat, però els Estats Units necessiten seguir en l’aliança per més que el Pentàgon critiqui les reserves explícites dels aliats en la crisi iraniana. Seria veritablement xocant que finalment, per mer càlcul electoral, li fos més fàcil a Trump conjuminar un acord amb l’Iran de durada imprevisible, però presentable, que amb els socis històrics dels Estats Units des de sempre.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
