Claredat i postprocés

Tot i això, si per procés s’entén una etapa política caracteritzada per la desmesurada competència entre ERC i al seu dia CiU i després els seus diversos successors fins a Junts per Catalunya, per aconseguir l’hegemonia en el camp independentista per gestionar l’autonomia, la proposta de claredat s’ha d’emmarcar en una nova etapa política. Una etapa, ja postprocés, en la qual s’estaria produint un canvi en la dinàmica de la competència política, ja que la competència entre partits s’hauria començat a desplaçar de l’espai independentista cap a un espai més central, interblocs, en el qual, amb independència de la posició respecte a les relacions Catalunya-Espanya, hi hauria independentistes i no independentistes que tenen en comú el reconeixement del pluralisme, de la legitimitat de l’altre i l’acceptació dels canals legals com a límit per a la consecució dels seus projectes polítics. Es tractaria d’un ampli espai d’aquells que consideren que en democràcia el diàleg, el consens i el respecte als procediments són la millor manera d’afrontar els conflictes polítics i en el qual els dos principals partits en disputa serien ERC i el PSC. 

Notícies relacionades

¿Qui és qui en el ‘sanedrí’ que dissenyarà l’acord de claredat d’Aragonès?

El Govern titlla de «trampa electoralista» l’acord de claredat de Pere Aragonès

D’acord amb aquest punt de vista és molt possible que aquesta sigui la raó de fons per la qual el PSC s’ha mostrat tan hostil respecte a la proposta d’acord de claredat. Una cosa incomprensible tenint en compte que aquest partit sempre s’ha mostrat partidari del diàleg i no en va ha sigut promotor de la Taula de Diàleg, en la qual, convé recordar, s’ha apostat literalment «per solucions polítiques, sempre en el marc de la seguretat jurídica i de l’atenció a les demandes democràtiques avalades per una majoria social àmplia i transversal segons els principis i l’ordenament democràtic». I això és exactament el que es pretén amb l’acord de claredat. El PSC sent amenaçat el seu territori de caça electoral per ERC i tem perdre el monopoli en aquesta posició política i només així s’explica per què malgrat compartir el fons es parapeti després de l’excusa que la claredat dona continuïtat al procés per rebutjar una iniciativa que, tard o d’hora, per coherència interna o per necessitat, acabarà abraçant. 

Naturalment l’aposta per la claredat no ha d’implicar que aquesta qüestió hagi de concentrar a partir d’ara tots els esforços tal com va passar durant el procés amb el referèndum i amb la independència. És imprescindible, i sobretot després de les constatació que els anys del procés han generat un gran dèficit de polítiques públiques i de planificació –segurament el tema de l’aigua és en aquests moments el més flagrant–, que el Govern i el Parlament prioritzin la gestió del quotidià i siguin capaços de dissenyar les polítiques públiques del futur. Però al seu torn, ni és acceptable el l’«ara no toca», ni es pot pretendre que no ha passat res ni que el conflicte polític respecte a l’encaix de Catalunya en el conjunt d’Espanya està resolt o que és tan irresoluble que millor no abordar-lo o que plantejar-hi qualsevol alternativa és caure en la lògica processista. El que cal exigir als poders públics és que siguin capaços de gestionar els problemes quotidians i els seculars i, si és possible, que siguin capaços de resoldre’ls. En definitiva que explotin el seu costat femení i siguin multitasca.