No és dolent quedar-se sense pati

Sí que és una sort que alguns càstigs hagin passat a la història, com aquell de les orelles de burro, haver de sostenir llibres amb els braços estesos o fins i tot el de cara a la paret. Soc de les que va escriure incomptables milions de vegades «no contestaré malament a la gent gran» i, tot i que la lletra amb sang no entra, sí que vaig entendre que portar-me amb supèrbia comportava una valuosa pèrdua de temps per als meus jocs i interessos. Sobrepassar els límits tenia un cost per a mi i gràcies a la bona educació que em van donar els meus pares, aquesta que es treballa incansablement cada dia i amb cada petit exemple patern, les bones maneres i el respecte als adults va arribar aviat.

Saber qui mana

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Per tot, celebro aquests càstigs, celebro haver-me perdut estones de joc, igual com quan sobresortia, hi havia premi. De vegades, no sempre. Havia d’estar molt justificat. Un bon reflex del que passa en la vida adulta, d’altra banda. També em vaig quedar sense pati unes quantes vegades, i fins i tot en altres ocasions, em va tocar sortir a fer voltes per descarregar l’excés de l’energia del creixement.

Sabíem qui manava, estava bé que algú manés, estava bé tenir aquest temor de no ser enxampats i estava bé afinar aquest enginy per no ser enxampats. I tenir límits per poder posar un peuet a l’altre costat de la línia i aprendre la relació causa-efecte. No sé si les noves línies pedagògiques d’eliminar límits, càstigs i fins i tot el concepte d’autoritat funcionen més o menys que deixar un nen sense pati perquè valori i pensi sobre el que ha fet malament, però fa la sensació que les línies desdibuixades dels límits han alimentat la bèstia que tot ésser humà porta dins quan sents el relat de no pocs professors sobre el que es troben a l’aula, sense eines per poder redreçar el ‘campi qui pugui’ i l’esbroncada posterior dels pares que aspiren que als seus fills no els despentini ni la Tramuntana.