La singularitat

Jo en tenia 16 quan vaig connectar amb alguna cosa de la seva música que, com que no soc crítica musical, em permetré descriure com un paisatge al principi estrany i persistent. Singular. Una cosa a la qual, cançó rere cançó, un es torna addicte. Com que parlem dels sentits, el cap –i els seus recorreguts poc disciplinats– m’ha portat fins a la pasta en salsa veneciana de ceba dolça i anxoves que preparen els germans Colombo al seu restaurant Xemei, a Barcelona. És el mateix. Al principi et crida l’atenció, et sembla diferent, no saps si realment t’està agradant però no ho deixes perquè el plat és allà, la música està sonant, i cada vegada et sembla més bo, i saborós, fins que simplement t’encanta i només en vols més.

És bonic quan una cosa és diferent i no acaba d’encaixar amb res. És bonic perquè ocupa un lloc propi, esquiva les comparacions i la indiferència se li resisteix. El Último de la Fila o t’agrada molt o ets dels que no entén com pot agradar tant a alguna gent. Això és mil vegades millor que ser corrent.

Notícies relacionades

‘Got talent’ celebra el seu final

Els regals de la tele

En el seu moment, el grup no responia gaire al que s’escoltava. Ni en la seva manera de sonar, però tampoc en la manera de ser a l’escenari i a les portades. No hi havia exhibició, crec que és més aviat el contrari. Com si el centre no fossin ells, en Manolo i en Quimi, sinó que fos el que passa entre la cançó i els que l’escolten. Van tenir una manera singular d’estar en el món de la música.

D’aquí a unes hores m’hi trobaré. Fa 30 anys amb prou feines havia anat a algun concert amb els meus pares (el de Madonna de 1990, quan tenia només 10 anys, mereix un article a banda), així que serà la meva primera i última vegada amb El Último. Estic una mica nerviosa. No sé si sonaran igual. Suposo que també els deu preocupar a ells. Tot i que, en realitat, tampoc importa gaire. Hi ha coses a les quals tornem només per comprovar si encara ens diuen res.