Mite Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Sant Jordi

Posats a escollir, em ve més de gust pensar en el sant patró de Catalunya com un inconformista que s’oposava a la ‘woke culture’ de l’imperi i es negava a acceptar la divinitat de l’emperador

3
Es llegeix en minuts
Sant Jordi

El Periódico

En realitat no se sap gaire d’ell i fins i tot es dubta de la seva existència, tot i que en realitat això tampoc sigui important. L’important d’un mite és la seva pervivència en el temps i la vigència del missatge que transmet i això val des de Gilgamesh fins al Cid Campeador. Per això la seva figura resulta atractiva fins al punt d’haver-se convertit en el sant patró de llocs tan diferents com Rússia i Catalunya. En tot cas la seva llegenda és bonica tot i que potser una mica masclista i antiquada: el valerós soldat que mata el drac i allibera la bonica princesa reclosa pel monstre en una masmorra o, en una altra versió no incompatible amb l’anterior i potser més realista, el soldat romà convertit al cristianisme que mor com un màrtir per defensar la seva religió.

I com que se sap tan poc d’ell, un pot fer volar la imaginació i a mi, posats a escollir, em ve més de gust pensar en Sant Jordi com un inconformista que s’oposava a la ‘woke culture’ de l’imperi i es negava a acceptar la divinitat de l’emperador, o que la pederàstia i l’esclavitud, àmpliament acceptades en l’època, fossin coses bones. I que va pagar aquest inconformisme amb la vida, que és una mica admirable ja que exigeix molt valor.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Avui mateix és difícil anar en contra d’aquest pensament únic que s’imposa amb la ‘woke culture’ de la nostra època i que fomenta l’autocensura al decidir el que es pot dir i el que no, fins al punt que, segons la meva opinió, s'arriben a situacions tan absurdes com la del Getty Museum de Los Angeles que debatia si exposar obra de Gauguin perquè s’hauria ficat al llit amb tahitianes d’uns quinze anys, o com els que ara critiquen Picasso en el seu centenari per faldiller impenitent, una cosa que pot ser criticable però sense la qual no es comprèn bona part de la seva obra. Per no parlar de la bestiesa d’amagar ‘La Bella Dorment’ perquè la desperten amb un petó no consentit, o la ‘Blancaneu’ per netejar la casa i fer el sopar dels set nans, cosa que rebaixa –diuen– el paper de la dona a mera serventa, quan es podria adduir que el que fan els nans és fomentar l’esforç al donar-li sostre i menjar, que no tenia, a canvi d’una feina tan noble com qualsevol altre. Em sembla que a la nostra època amb això del ‘Mee Too’, per ben intencionat que sigui, ens hem passat diversos pobles.

Notícies relacionades

Com també passa amb la paraula ‘progressista’, que en teoria hauria de ser paradigma de progrés, del que fa progressar una societat, i que alguns s’apropien en exclusiva per fer coses que no ho són. Així, no tenim un Govern d’Espanya sinó que tenim un «Govern Progressista d’Espanya», tot i que després faci coses tan retrògrades com desprotegir la Constitució amb la reforma de la sedició, abaratir la malversació per als polítics si no hi ha lucre personal (¿com afavorir algú perquè d’aquí cinc anys col·loqui el teu fill?), o posar al carrer i rebaixar penes a individus que han comès delictes repugnants contra dones o menors. ¿I és progressista abandonar els sahrauís per assumir sense explicacions la postura del Marroc? Pregunto. Alguns posen el crit al cel quan davant la falta de vots el PSOE recorre al PP per esmenar la barrabassada del ‘només sí és sí’, ¿potser és més progressista no mirar d’arreglar-ho? I mil exemples més: als Estats Units fan fora d’universitats professors que s’atreveixen a dissentir d’aquesta moral imposada com si l’essència de la universitat no fos, precisament, ensenyar la gent a pensar per si mateixa. ¿O és progressista impedir parlar a la universitat als que defensen opcions polítiques diferents?

A Catalunya, Sant Jordi empara una preciosa tradició que se celebra el 23 d’abril, que és també dia de Cervantes i del llibre, consistent a regalar-se llibres i roses entre homes i dones, tot i que avui quedi un pèl masclista perquè sembla que els lectors són homes i a elles els quedés embriagar-se amb l’aroma de la flor, com si elles llegissin menys, que no és el cas. Per això m’atreveixo a proposar que els homes també regalin llibres a les dones i elles roses als homes. No en lloc de, sinó a més de. Faria feliços llibreters i floristes.

Temes:

Llibres