Reparar una guardiola trencada

Definim, d’entrada, el marc polític de referència: el règim públic de la Seguretat Social, salvaguardat per l’article 41 de la Constitució espanyola, és l’instrument pel qual els poders públics garantiran unes «pensions adequades i actualitzades periòdicament» (article 50). Es tracta d’un model que respon a quatre principis: el repartiment –les cotitzacions socials dels treballadors es destinen a finançar les prestacions dels pensionistes–, la proporcionalitat, la gestió pública i la suficiència.

La universalitat d’aquest model distingeix entre dos tipus de prestacions: les contributives, lligades a les aportacions dels treballadors durant els seus anys de cotització, i les no contributives, que es destinen a cobrir les necessitats de les persones que no han cotitzat mai o que no han arribat als mínims establerts. Ara un informe del ministre Escrivá revela un desquadrament en aquests criteris: la Seguretat Social ha pagat durant tres dècades amb cotitzacions socials algunes prestacions no contributives com la sanitat, el complement mínim de les pensions, les bonificacions de quotes o les ajudes per naixement, en més proporció del que l’Estat ha prestat a aquest organisme diners procedents dels Pressupostos Generals.

En total, 140.000 milions d’euros de despeses assumides per la Seguretat Social en els últims 30 anys per pagar prestacions que haurien d’haver sigut cobertes amb impostos. La magnitud d’aquesta xifra es pot resumir així: es podria pagar més d’un any de pensions de jubilació a Espanya. Tot i que, si posem en l’altre costat de la balança el deute de la Seguretat Social amb l’Estat, el saldo (un superàvit que podria haver arribat a tenir el sistema de pensions) s’acosta als 30.000 milions d’euros.

El ministre Escrivá, en el seu anterior càrrec de president de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), ja alertava d’aquestes «despeses impròpies» i deia que, si es traslladaven a l’Estat, la Seguretat Social estaria en equilibri o lleuger superàvit. La prova d’això és que el dèficit s’ha reduït des del 2021 amb les transferències perquè l’Estat assumeixi el 100% de les prestacions no contributives. Es tracta, en definitiva, de fer efectiva la recomanació primera del Pacte de Toledo per preservar la sostenibilitat del model: liquidar les despeses no contributives que ha anat assumint la Seguretat Social per tornar a una efectiva separació de fonts de finançament. La desviació històrica del destí de part dels fons de l’organisme no només és significativa pel volum de la xifra, sinó també perquè distorsiona la percepció de fins a quin punt el sistema de pensions és sostenible.

En termes conceptuals, la defensa del model social de referència planteja la necessitat de no sobrecarregar l’edifici per evitar que s’enfonsi per excés de pes, però el que no es pot fer és sobrecarregar artificialment el pilar de les pensions. La seva sostenibilitat ja està en qüestió per raons objectives: l’envelliment de la població, l’atur en els llargs períodes de crisi i les ajustades bases de cotització de les noves generacions. La guardiola de les pensions, però, no pot tenir forats artificials. Aconseguir que la població assumeixi quins són els ajustos necessaris per reconstruir-la s’ha de basar en una rendició de comptes clara i transparent.