Editorial

Un conclave obert

Un col·legi cardenalici a imatge del papa Francesc es pot veure condicionat per les amenaces de divisió

2
Es llegeix en minuts
Un conclave obert

VATICAN MEDIA / AP

Quan, a la tarda d’aquest dimecres, l’arquebisbe Diego Ravelli, mestre de les cerimònies litúrgiques, pronunciï la frase Extra omnes (Tots fora), 133 cardenals amb dret a vot, procedents de 71 països dels cinc continents, es tancaran a la Capella Sixtina, sense cap contacte amb l’exterior, per elegir el nou pontífex de l’Església catòlica. També avui s’elevarà la primera fumata del conclave, previsiblement negra, i les votacions continuaran en les pròximes jornades fins que un dels purpurats obtingui almenys dos terços de les paperetes. El 2005, Joseph Ratzinger va ser elegit en el quart escrutini i, el 2013, Jorge Bergoglio, en el cinquè. És a dir, no van passar de 48 hores. Ara com ara, ningú s’atreveix a vaticinar una hipotètica data tot i que es preveu un llarg procés. La composició del col·legi cardenalici, en el qual per primera vegada els electors europeus estan en minoria, amb procedències, llengües i tradicions molt diverses, molts d’ells més arrelats a les seves esglésies locals que a la Cúria vaticana, pot complicar una elecció que en principi hauria d’estar marcada pel signe del pontificat del papa Francesc, que va designar la gran majoria dels avui electors.

En les congregacions dels últims dies (les trobades dels cardenals prèvies al conclave) i a les entrevistes que molts d’ells han ofert als mitjans de comunicació, la majoria d’ells han destacat la figura de Bergoglio i els seus intents de renovació de la institució. Posar l’accent en el diàleg ecumènic, fixar-se com a propòsit la sintonia amb els més desfavorits de la societat, promoure la presència més gran de laics i dones en les més altes esferes del Vaticà i l’entorn del previst Sínode, acordar la necessitat d’una evangelització conforme amb la misericòrdia i, no menys important, promoure actuacions com la lluita contra la pederàstia i la reflexió sobre el celibat, l’acollida d’homosexuals o divorciats en el si de l’Església o l’enfrontament amb la deriva populista mundial, són marques del pontificat de Francesc. I fer passos enrere en cadascun d’aquests fronts no provocaria més que una immensa decepció entre gran part dels fidels catòlics i els que, extramurs de l’Església, havien vist amb simpatia el seu magisteri. No obstant, són presents els temors d’una polarització sota amenaces d’un cisma que els sectors ultraconservadors, ostensiblement contraris al Papa argentí, no han tingut objecció a anunciar. No pocs cardenals s’han referit prudentment aquests dies a aquesta circumstància, amb crides a la unitat.

Tot i que el debat no respon a esquemes ideològics laics sinó a lògiques internes que escapen a la simplificació, l’Església escull papa amb opinions confrontades en el seu si i en un entorn mundial de crisi de la democràcia i ascens d’actituds clarament autoritàries. Haurà de decidir quin paper jugar en la geopolítica internacional, no només com a referent per als creients sinó com una institució de referència moral amb abast global. Els cardenals alineats amb les tesis més retrògrades no són majoria però podrien provocar un embús en les votacions que derivés en una solució de consens. És a dir, un papa més moderat i d’edat avançada. Això caldrà veure-ho. El secretisme atàvic del conclave s’allargarà fins que vegem un fil de fum blanc a la xemeneia de la Capella Sixtina.