Arenes movedisses Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La inevitable IA
La universalització de la intel·ligència artificial i el seu ús quotidià amenaça de convertir-se en un maldecap universal que ha agafat desprevingudes, per a les coses bones i per a les coses dolentes, les administracions i la ciutadania
La major part de les creacions de l’ésser humà tenen recorregut d’anada i tornada. Per a les coses bones i per a les coses dolentes. Les llances van néixer com un instrument de caça i van acabar fent-se servir com a arma de guerra. Per a una gran majoria, el primer record que ens ve al capdavant de l’energia nuclear són dues bombes al Japó. Avui passa per conformar una font d’energia imprescindible. El blanc i el negre i una ingent gamma de grisos dins de la qual la humanitat ha anat evolucionant.
La intel·ligència artificial (IA) no es queda fora d’aquest axioma. Automatitza processos, agilitza tasques i permet que els humans es dediquin a continuar avançant mentre les màquines s’ocupen de la feina que abans requeria el concurs d’homes i dones. Negar-la és tan primitiu com depreciar l’efectivitat de les vacunes.
No obstant, la universalització de la IA i el seu ús quotidià amenacen de convertir-se en un maldecap universal que ha agafat desprevingudes, per a les coses bones i per a les coses dolentes, les institucions i la ciutadania. Un artista alemany, Boris Eldgasen, acaba de refusar el prestigiós Sony World de fotografia després de resultar guanyador en la categoria de creativitat amb una imatge que mostra dues dones davant la càmera, en to gairebé sípia i una mica fora de focus, com si es tractés d’una vella instantània feta en el primer quart del segle XX. És una imatge poderosa, que capta alhora el dolor, la por o la resignació de les dues protagonistes davant un fet luctuós o inesperat. «Vaig concursar com un caradura per esbrinar si les competicions estan preparades per a l’arribada de la intel·ligència artificial. No ho estan», va assegurar l’artista. Senzillament, la foto mai es va fer. Almenys no a la manera clàssica. La ‘va fabricar’ un algoritme. Les dues dones amb una mirada que expressa reaccions tan emocionals ni tan sols existeixen. Descobert el pastís (descobert només a mitges, perquè el fotògraf ja va avisar que es recolzaria en la IA per al treball), el premi ha quedat devaluat i no té importància si l’hi van donar a una altra persona o va quedar desert. Aquest ja no era el debat. La imatge va passar per bona davant un jurat expert.
Les eines a l’abast d’usuaris amb coneixements bàsics d’informàtica faciliten l’ús lleuger que la IA pot tenir per a certs camps del terreny lúdic o de l’artístic. Fins aquí, sent greu o preocupant, la qüestió passa per l’honestedat de l’autor a l’avisar prèviament del ‘trompe-l’oeil’, pel nivell d’exigència del consumidor (caldria veure en quin grau la IA és capaç de crear o compondre com ho farien Beethoven, Cervantes o els Beatles) i per la categoria de ‘caradurisme’ de tot aquell que vulgui presentar com a propi el treball d’un algoritme.
Suposem ara que de la mateixa forma que milions de ciutadans es van empassar en un primer moment la famosa imatge del papa Francesc com si s’encaminés a una estació d’esquí, de sobte apareix una fotografia nostra de la mà d’un nen desaparegut abandonant un centre comercial, convenientment elaborada per la IA per fer-se passar per una càmera de seguretat i viralitzada a les xarxes socials; o que algú mira de passar per autèntica la clàssica foto robada de dos amants fent-se un petó a distància de teleobjectiu sense ser cap la parella de fet, del divorci dels quals, a més, depèn la custòdia dels fills o el repartiment dels guanys; o que a la mateixa hora en què se’ns acusa d’un fet delictiu hem fabricat sense massa esforç una coartada més o menys defensable a curt termini a cop de missatges d’àudio creats per la IA que impliquen tercers i ens eximeixen inicialment de la culpa. O senzillament, que la perfecta elaboració d’una imatge a imitació de la d’una càmera urbana ens ubiqui on en realitat no érem o on vulguem fer creure que, efectivament, per allà vam passar. Imaginem les inconveniències per a les víctimes atrapades en aquesta teranyina i els peritatges que seran necessaris davant l’administració per demostrar la falsedat o veracitat de qualsevol circumstància creada per màquines com si en realitat hagués sigut propiciada per l’ésser humà.
Els beneficis i els riscos de la IA requereixen, per tant, una regulació serena i meditada, la mateixa que des de temps remots ajusta al dret qualsevol signe d’evolució que pugui tenir per a la ciutadania tants prejudicis com beneficis.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
