Una oportunitat a la claredat

L’anunci, com ja va passar quan el president va fer pública la iniciativa en el debat de política general, no ha aixecat massa entusiasme sinó més aviat al contrari, ja que ha sigut objecte de crítiques tant en el camp independentista com en el camp constitucionalista, tot i que òbviament, per diferents raons. Els primers consideren que la proposta suposa un abandonament del llegat de l’1 d’Octubre i veuen en la mesura clars interessos electorals, mentre que els segons consideren no només que ara no toca sinó que en el fons la iniciativa no és més que un esquer per tornar al referèndum i que la Constitució ja és prou clara al respecte. Els Comuns, en realitat, han sigut els únics que han recollit el guant. L’escepticisme ha anat fins i tot més enllà dels partits, fins al punt que la majoria dels mitjans han acollit la proposta en el millor dels casos amb fredor quan no amb oberta hostilitat. 

Òbviament, aquesta idea s’ha d’emmarcar en un clar context preelectoral i en la necessitat que té ERC en general, i el president Pere Aragonès en particular, de dissenyar i liderar un nou full de ruta en el camp de l’independentisme que superi la paràlisi plena d’estèril retòrica en què ha quedat sumit després del 2017 i que contraresti el relatiu rèdit polític de la taula de diàleg. Però també en clau preelectoral s’ha d’interpretar la resposta dels altres partits. I estan en el seu dret. Els partits, al cap i a la fi, competeixen per vots i demanar-los que continguin els seus interessos electorals és tant com demanar-li a l’escorpí que no piqui la granota. És el seu caràcter.

Notícies relacionades

Aragonès apuntala la selecció del consell acadèmic per a l’acord de claredat

Salvador Illa deixa en l’aire l’assistència del PSC a la cimera sobre l’Acord de Claredat

Assumint aquesta circumstància i la inevitabilitat del context, no hauria de ser un impediment perquè, amb tota la prudència i la cautela del món, es veiés en aquesta iniciativa una oportunitat per afrontar un debat que fins ara a Catalunya no s’ha produït. Naturalment, i és perfectament legítim, que el Govern com a independentista, no només aspiri a un referèndum d’independència sinó que no hi renunciï i busqui la manera de portar-lo a terme per vies legals. Alguna cosa ha canviat en l’independentisme des del 2017. En essència, és la claredat quebequesa en què s’inspira la idea i l’aposta del Govern. Un no s’ha de sentir enganyat ni posar el crit al cel. Aquí es juga. Però al seu torn, i si les preguntes que ha de formular el Govern als experts són prou generoses serà possible abordar, des de la serenitat del debat acadèmic, quins són els millors instruments per resoldre conflictes polítics d’aquesta naturalesa en societats polítiques homologables a la nostra, i eventualment i sense quedar atrapats en el referèndum, proposar alternatives o instruments, tant a la societat com al conjunt de forces polítiques, que enriqueixin el debat i permetin, potser, obrir vies fins ara inexplorades.  

La decisió final sobre quina serà la via catalana a la claredat correspondrà al Govern i només ell en serà el responsable i l’autor, al cap i a la fi la idea és seva. Però si vol, tal com ha avançat el president, el màxim consens, ha d’estar disposat a assumir que el resultat final de la iniciativa sota cap concepte ha d’estar predeterminat. En cas de no ser així caldria preguntar-li, honestament, de què serveix, més enllà de ser una coartada, aquest procés d’escolta que ha posat en marxa i que implicarà experts, societat civil, partits i ciutadans.