Pensar el futur Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La posta de sol més bonica
Una noia dels Estats Units explica que al seu país alguns creuen que tot està perdut, que ja és massa tard i és millor resignar-se i disfrutar del temps que ens queda
Dinar d’amics un diumenge assolellat. Mengem i parlem, però en lloc de voler arreglar el món ens dediquem a certificar el desastre. La sequera, els pantans buits, en un lloc incendis i a l’altre inundacions, la crisi climàtica i la desigualtat econòmica... Amb el títol de la seva última i excel·lent novel·la, Ada Castells dona un nom a aquestes nostres sensacions: 'Solastàlgia', el dolor de qui se sent testimoni de la destrucció de la Terra, i alhora el migrat consol de saber-ho. Parlem i estem d’acord que el problema va més enllà de les persones, que són les multinacionals les que haurien de prendre mesures. I els Governs. Penalitzar els combustibles fòssils, per exemple, però les cimeres del clima sempre són un fracàs disfressat d’èxit. Els nens corren i juguen al jardí. Algú diu: «Nosaltres no ho veurem, però ells sí».
¿Quants anys fa que ho sabem i que vivim en aquest impàs? Un dels amics acaba de tornar de Budapest per una trobada internacional d’antics estudiants. Parlant amb els companys, s’ha adonat que l’actitud pot canviar segons el lloc. Una holandesa li explica que al seu país està molt mal vist agafar avions, que comença a ser un estigma social i, de fet, ella ha invertit una pila d’hores per anar en tren d’Amsterdam a Budapest. A l’altre extrem, una noia dels Estats Units diu que al seu país hi ha gent que pensa que tot està perdut, que ja és massa tard i que val més resignar-s’hi i disfrutar del temps que ens queda. Viure l’apocalipsi com la posta de sol més bella.
Són decisions individuals i no serveixen per fer un retrat col·lectiu, però em pregunto si no ens estem acostant molt a aquest moment crucial, ara ja, en què tot allò que projectem cap al futur, com en una ficció, guanya terreny en la realitat del present. Cadascú té un tros de la foto, però només l’entendrem si els ajuntem tots. Ara venen eleccions. Ens pensem que votem els partits per demanar-los responsabilitats, però potser només els escollim per treure’ns la culpa de sobre. Que siguin ells els que prenguin decisions en nom nostre, tot i que sabem que no serveix de res.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
