1
Es llegeix en minuts
Churrería Laietana.

Churrería Laietana. / Marc Piquer

Quan surten de casa, els veïns del carrer Sant Pere més Baix, a Barcelona, viuen entre dues llargues cues de gent: la d’una xurreria de tota la vida, a la Via Laietana, i la d’una botiga de cheesecakes d’origen basc. Sovint molts dels clients són turistes asiàtics, que, fascinats per alguna recomanació a Instagram o TikTok, ara volen completar la santíssima trinitat d’una visita a Barcelona: Gaudí, el Barça i els xurros. O el pastís de formatge idiazabal. Però no són només els turistes: també els barcelonins s’han acostumat a fer cua per menjar, i els caps de setmana l’escena es reprodueix en molts punts de la ciutat: aglomeracions per aconseguir una cookie, un muffin o un roll –en anglès és més bo– o l’última novetat en la pastisseria més moderna. Un exemple d’aquest refinament: avui aconseguir un croissant de llard és una odissea i el de mantega arrasa. I si és farcit de pistatxo, nata o praliné, encara millor.

Notícies relacionades

Podríem discutir si Barcelona té una tradició de ciutat dolça o més aviat és salada, però en el ram del sucre la transformació és paradoxal. Fa dècades que veiem com la majoria de pastisseries tradicionals de barri, de tortell al diumenge, braç de gitano i rebosteria selecta, han hagut de reciclar-se en cafeteries o no han sobreviscut. Amb les xurreries passava igual, però ara potser floriran de nou gràcies al turisme de xarxa social. Paral·lelament hem vist com creixien les franquícies a cada cantonada, amb una exhibició grollera d’entrepans, pastes i dolços de fabricació industrial.

Més enllà del plaer immediat d’una bona queixalada dolça, una explicació superficial per a aquestes tendències és l’hedonisme exprés, la infantilització del lleure. Més per sota, el consum compulsiu també obeeix la necessitat d’una recompensa ràpida, gairebé una medicina –un placebo– que calmi l’ansietat, l’angoixa del present. Mentrestant, a la Barcelona més ensucrada, els clients que fan cua per al cheesecake se’l mengen al mig del carrer, drets, a tocar de la paperera on llençaran l’embolcall, com si fos més satisfactori l’acte de comprar-lo i fer-se la foto que no de degustar-lo.