L’article de Sergi Mas sobre l’Espanyol: Fe

Que ja sabem que això i res és el mateix. Perquè tu tens molta fe en el teu metge i saps que et salvarà, perquè la fe mou muntanyes i, a més, salva clubs de descendir a una categoria inferior. I jo tinc fe.

Així que, senyories: sabent perfectament que no aporto cap prova que verifiqui que això se salva i considerant... que la porteria ha tingut tres amos, que la defensa s’ha assemblat més a un colador que a un embut, que quan ha vingut un defensa seriós i compromès com César Montes als cinc minuts ja hi ha rumors per vendre’l... i que a dalt comptem amb la qualitat, compromís i gols de Joselu i Braithwaite... Doncs, després de tot això, apel·lo a la fe. Perquè al final només creus.

Gespa, banqueta i llotja

No estan les coses per gestionar dibuixos, iPads a la banqueta ni esquemes idiotes. Cal guanyar. En aquest món on regna el «quedar bé» i el «postureig», em quedo amb el nervi i el tarannà natural de Luis García a la banqueta. No suporto entrenadors estàtua que s’asseuen com si no els hi anés res. Això va del minut zero al 99. Perquè això ho salvem entre tots: gespa, banqueta i llotja.

Notícies relacionades

La festa dels 18

Gegants rere el teló

Recordo, el 2015, un Espanyol-Athletic de semifinals de copa, on després d’empatar a San Mamés es va preparar aquella tornada com una gran oportunitat per enfrontar-se a la final al FC Negreira. No va poder ser. Ni ‘Mi gran noche’ de Raphael ni la caravana de motos de l’hotel al camp (jo hi vaig anar amb la meva Scoopy) ho van fer possible. Però va ser futbol. I aquest dissabte, la figura de Luis García és l’única que aguanta que tots anem a una. L’única. ¡‘We are team’, míster!

I com que la cosa va de fe, a Jesucrist també el seguia només una minoria i tenia nombrosos assetjadors. L’apòstol sant Sergi Mas va escriure a l’Antic Testament: «Aquell que es vanti de reivindicar l’extermini d’una minoria (periquita o una altra) es delata a si mateix i transparenta la seva nul·la capacitat de convivència».