Eleccions municipals Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Trias, amenaça i oportunitat
L’exalcalde i candidat de Junts va plantejar, des del principi, una batalla a dos, entre dues concepcions oposades de veure la ciutat i projectar-la cap al futur
L’anunci de Xavier Trias que provarà de tornar a ser alcalde va trastocar, continua trastocant, la batalla de Barcelona. Qui millor va saber respondre a la irrupció de Trias, que no té problemes en reconèixer-se com a «convergent», va ser Ada Colau, l’alcaldessa. En canvi, no va ser el cas del socialista Jaume Collboni ni del republicà Ernest Maragall. Collboni i els socialistes van quedar atordits. Tot seguit, van reaccionar prenent una decisió ben estranya. L’alcaldable va abandonar precipitadament el lloc que ocupava al costat de Colau i va deixar de ser regidor. Però el més estrany no és això, sinó que, alhora, el PSC es va mantenir dins del govern de coalició de la ciutat. O sigui, que Collboni fa campanya contra Colau mentre els seus continuen treballant amb els Comuns i sent corresponsables de la gestió municipal.
Malgrat prendre una decisió tan surrealista, de pretendre estar a l’hort i a la vinya, Collboni i el PSC no són els que pitjor van encaixar l’assalt de Trias. Va ser ERC. Es diu que Oriol Junqueras de seguida es va adonar de les implicacions de la maniobra de Junts per Catalunya. S’enfilava, comenten, literalment per les parets. Conscients, els republicans, que s’havia de fer alguna cosa, Maragall va abandonar l’escó al Parlament. Tant ell com Collboni, malgrat la improvisació dels seus moviments, van al·legar que ho feien per dedicar tot el seu temps i energies a intentar ser alcaldes.
Trias va plantejar, des del principi, una batalla a dos, entre dues concepcions oposades de veure la ciutat i projectar-la cap al futur. La seva i la de Colau. Un duel a l’estil clàssic. Ho podia fer perquè, a diferència del PSC i ERC, Junts no ha sigut còmplice de la governació portada a terme per l’alcaldessa. Per guanyar, Trias obligatòriament havia d’abastar més enllà de Junts i atraure vots de diferents latituds. Així doncs, va esquivar la qüestió independentista i va elaborar una proposta molt seva, molt personal. També va tenir clar que s’havia de treballar de valent, trepitjar i trepitjar els barris de Barcelona, i enarborar la marca Trias en lloc de la de Junts. Això sí: sense retractar-se ni demanar perdó.
Entretots
L’alcaldessa, al contrari que Collboni i Maragall, va saber convertir l’amenaça en oportunitat. Així, no només va acceptar, sinó que es va escarrassar a consolidar l’esquema de duel a dos que havia plantejat l’alcaldable de Junts. Si Trias diu «o Colau o jo», Colau replica «o Trias o jo». Amb això desplacen, empenyen fora del camp, els altres dos aspirants, per jugar-s’ho tot a cara o creu en una contesa polaritzada entre l’exalcalde i l’alcaldessa. Difícilment si aquest esquema es consolida, Maragall podrà arribar primer a la línia de meta com el 2019.
Trias té, i ho saben a Junts, més possibilitats de guanyar que de ser alcalde. Amb tot, les expectatives ja estan donant fruits. L’‘efecte Trias’ –així en diuen ells– ha contribuït a aixecar els ànims de molts a Junts, i fins i tot ha fet que algunes persones rellevants que, en pobles i ciutats, s’havien allunyat del món postconvergent, tornin a mostrar interès i a oferir-se.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
