Glutamat

Els de la meva generació no vam pensar en res d’això quan Pedro Sánchez va equiparar el líder de Vox amb l’aminoàcid. La majoria vam pensar en Glutamato Ye-Yé i en Iñaki Fernández, el líder d’aquella banda de pop indescriptible que es va posicionar en la llista d’èxits d’una minoria que fa més de 40 anys vam canviar les tedioses cançons de Yes –en les quals sonaven ocellets i ocupaven una sola cara– pel paradís en dos minuts de peces senzilles i eficaçment mal executades de l’època posttransició. Glutamato eren la canya i el seu cantant més. Amb gavardina, serrell a un costat per sobre de l’ull, bigoti hitlerià, encantadorament arrogant. De vegades es feia acompanyar d’una pota de gallina adherida al micro. Un personatge, l’Iñaki.

‘Hay un hombre en mi nevera’ em va canviar la vida. A mi i molts més. Aquell mini elapé superb de títol ‘Zoraida’ contenia cançons impensables quatre dècades després, com ‘El suicida’, ‘El día que el cielo me dio una sorpresa’ i aquell avançament decadent de l’ingrés d’Espanya a la UE (llavors CEE) que portava per títol ‘Europa’, no apta per a les delicades orelles del 2023 ni per als ‘haters’ oficials de Twitter: «Norteamérica es ideal, si es que eres subnormal. Rusia no sé cómo será, no me puedo enterar. Arabia, mucho Corán, demasiada religión. Por eso Europa es mejor, la decadencia letal. Europa, mi virgen y mártir Europa». Membres d’aquelles fornades irritants de la mal anomenada ‘movida’, la seva provocació va anar creixent amb ‘Todos los negritos tienen hambre y frío’ que cap ràdio ni programa de televisió s’atreviria avui a emetre, com tantes altres coses.

De tot això ens recordem molts quan escoltem Sánchez pronunciar ‘glutamat’. De Patacho, els Recio, d’Eugenio Haro i, per simpatia, –ja que passava per allà–, d’Eduardo Haro Ibars, el noi elèctric, maleït en vida diversos anys abans de la seva mort física, ídol en diferit, precedent –en la imatgeria del morbo, tot i que finat temps després– dels Canito, Eduardo Benavente, les Costus i altres màrtirs de la seva generació. 

Segons després de pensar en tot això, em vaig adonar que Ramón Tamames també era allà fa 40 anys, a punt de creuar el Rubicó de l’eurocomunisme, amb parada al centre i un llarg viatge per fer que l’ha portat ara a defensar des d’un escó del Congrés una moció de censura de la ultradreta del glutamat.

Notícies relacionades

Les 5 contradiccions entre el discurs de Tamames i Vox

Dir-se Terricabras

En la mateixa època en què Iñaki cantava cançons, a Espanya ens feien gràcia coses que ni tan sols provoquen avui ni mig somriure. Es donava per fet, com a aspiració i per absència, que Paloma Chamorro era el mirall de la dona independent i moderna en qui homes i dones s’havien de mirar perquè ben endinsats al nou segle es posessin de moda paraules com empoderament i sororitat. Els gais amb talent eren gais i els altres, ‘maricons’; això era així. Amb aquesta actitud anava Espanya. I mentre Glutamato feia cançons a Karen Quinlan, una jove amb dany cerebral mantinguda artificialment amb vida durant 10 anys fins que va morir el 1985 –cèlebre llavors, avui ningú la recorda–, Tamames ja era vellet per a l’època que li estava tocant viure a Espanya. 

El candidat a la Presidència versió Vox tenia ja 49 anys quan Iñaki i Patacho van començar a gravar singles. A Tamames, ningú li nega el talent. En un altre pla, tampoc a Glutamato. Però tant l'un com els altres ja pertanyen a una altra època, referents a qui cal escoltar de tant en tant o llegir els seus llibres de capçalera (el seu ‘Estructura económica de España’ continua sent un manual d’enorme utilitat per als universitaris). De moda llavors i avui ‘démodé’, a pocs apassionarien a dia avui les noves composicions de Glutamato Ye-Yé; tant com les propostes per a Espanya d’un excomunista pronunciades en nom d’un partit que s’assembla molt a les idees del règim a què el mateix ponent va combatre. Tot i que si em fan triar, prefereixo les cançons. Els seus autors ja són història.