Article d’Ignacio Álvarez-Ossorio Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Iraq: paisatge després de la batalla
El principal beneficiat d’aquella aventura militar va ser l’Iran, i el gran perdedor, l’Aràbia Saudita
En aquests últims 20 anys, l’Orient Mitjà ha experimentat canvis dràstics. Probablement el país que més ha canviat és l’Iraq, que, en tan sols dues dècades, ha deixat de ser una de les dictadures més sagnants de la regió i s’ha convertit en una democràcia en la qual, periòdicament, se celebren eleccions lliures i transparents. Una democràcia, això sí, del tot imperfecta, ja que bona part dels partits amb representació parlamentària tenen una agenda sectària i perceben els seus rivals més com a enemics que com a iguals.
L’ordre internacional també ha tingut importants transformacions, ja que la posició dels Estats Units com a líder indiscutible a l’Orient Mitjà s’ha erosionat, cosa que ha permès que la Xina guanyi posicions i estableixi una associació estratègica amb alguns dels tradicionals aliats de Washington, com l’Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs Units. L’Administració de George Bush Jr. va dilapidar bona part del prestigi que Washington havia acumulat en el passat amb la seva intervenció unilateral sobre l’Iraq sense l’aval de les Nacions Unides. Ni existien armes de destrucció massiva ni tampoc Saddam Hussein allotjava bases d’Al-Qaida, els dos pretextos esgrimits per justificar la invasió del país àrab.
Entretots
Pitjor encara, l’eliminació del sàtrapa iraquià no va generar cap cercle virtuós que afavorís la democratització de la regió, ja que els règims autoritaris continuen sent la norma i no l’excepció al golf Pèrsic. Tampoc es van resoldre els conflictes enquistats des de feia dècades. Més aviat al contrari, perquè en van aparèixer d’altres de nous de difícil resolució. L’Iraq es va convertir en un Estat fallit en el qual les variades milícies armades van imposar la seva autoritat i es van repartir els recursos i van generar l’època de més inseguretat i violència en la història recent del país. Centenars de milers de persones van ser assassinades, mentre que milions es van veure obligades a fugir de les seves llars i es van convertir en refugiades o desplaçades.
La caòtica gestió del dossier iraquià va passar factura a la credibilitat dels Estats Units, sobretot entre els seus principals aliats que, per primera vegada, van ser conscients de la seva debilitat. El principal beneficiat d’aquesta aventura militar va ser l’Iran dels aiatol·làs que, per art de màgia, va veure com desapareixia el seu arxienemic Saddam Hussein, que va llançar, el 1980, una cruenta guerra d’agressió que es va prolongar durant una dècada. No només això, sinó que la instauració d’un sistema electoral basat en el pes demogràfic de cadascuna de les comunitats etnoconfessionals va permetre que els partits islamistes xiïtes, estrets aliats de Teheran, aconseguissin el control del govern. El gran perdedor va ser l’Aràbia Saudita, que va contemplar com Iran, el seu principal rival, estenia la seva òrbita d’influència i tutelava, a partir de llavors, un país tan important en termes simbòlics, perquè des de temps remots l’Iraq ha marcat la frontera entre els mons persa i àrab, així com entre l’islam sunnita i xiïta.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
