Vint anys de la guerra de l’Iraq: sense rastre de Saddam Hussein a Bagdad

No hi ha, per exemple, cap retrat de Saddam al cafè Shahbandar, bandera dels pocs cafès clàssics d’intel·lectuals que resisteixen al carrer Al-Rasheed i els adjacents, l’ànima del Bagdad immortal. Té mèrit, perquè les parets del Shahbandar són atapeïdes de fotografies antigues, en blanc i negre, de poetes, escriptors i filòsofs, i també de polítics de l’època otomana i del rei Faisal II, l’últim monarca iraquià. No hi ha espai per a Saddam en amplis cercles socials iraquians, i molt menys en el que queda d’una capa intel·lectual abans de les més potents del món àrab. Només al carrer de certes localitats sunnites i determinats barris de Bagdad, alguns nostàlgics pronuncien la frase típica de tots els països que han patit llargues dictadures: «amb Saddam es vivia millor». Però són una minoria.

Pipes d’aigua i te

El Shabandar no és un cafè on trobar aquests nostàlgics. La seva decoració, de mobles de cuir i fusta desgastats i teteres enfosquides pel pas del temps, enganya: sembla i fa olor d’antic, la seva mescladissa d’aromes del tabac de les pipes d’aigua i el te amb llimona clàssica és pur Bagdad. En realitat, va ser reconstruït a imatge i semblança del cafè original, obert el 1917, després que un atemptat amb cotxe bomba al carrer Al-Mutanabi el destruís el març del 2007. Vint persones van morir en l’atemptat, entre elles quatre fills i el net del propietari. Avui, el local es diu Cafè dels Màrtirs Shabandar.  

A cada racó de Bagdad poden trobar-se cicatrius d’aquests 20 anys d’infortuni: invasió i ocupació nord-americanes, insurgència, guerres civils, eclosió de l’Estat Islàmic i combat contra el califat. En alguns barris, com Adamiya, hi persisteixen alguns dels murs de ciment que es van aixecar per separar comunitats i evitar un vessament de sang més gran del que ja per si mateix va causar l’odi sectari. La Zona Verda, el complex de palaus presidencials de Saddam que es va convertir després de la invasió en el cor primer de l’ocupació i després de les institucions del nou Iraq, va reobrir a la ciutat fa poc temps, i tot i així l’accés està controlat per soldats fortament armats dels cossos d’elit antiterroristes entrenats per les potencials occidentals i que van madurar en la cruenta guerra contra l’Estat Islàmic.

Per accedir a alguns barris mixtos encara cal passar controls de seguretat de la policia i l’Exèrcit, i ministeris i institucions com el Banc Central, la universitat, hospitals, ambaixades, seus de partits polítics, entitats estrangeres com l’Institut Francès i hotels (com els emblemàtics per la premsa internacional Palestina i Sheraton) estan fortament protegits per barricades, murs, vigilància armada i detectors de metalls. Aterrar a l’aeroport internacional és senzill; per sortir del país cal salvar cinc controls de seguretat. De la mateixa manera, per accedir als moderns centres comercials oberts en els últims anys per inversors estrangers o noves fortunes iraquianes, també cal passar per detectors de metalls. 

El mateix passa en un dels antics palaus de Saddam a la vora del Tigris, convertit en un centre comercial –amb pista de bitlles, restaurants i botigues– d’innegable aroma kitsch àrab. Dones amb hijab i xador passegen pel centre comercial, mentre els nens s’agrupen davant una botiga de joguines i llaminadures la porta de les quals escorten unes figures a mida natural d’herois de Marvel: Hulk i el Capità Amèrica. Sí, és més fàcil trobar avui a Bagdad imatges del Capità Amèrica que de Saddam Hussein. 

Retrats de Messi

O de Leo Messi. Plafons publicitaris del futbolista argentí alçant la Copa del Mundo sovintegen pels edificis de Bagdad. Són campanyes de publicitat de serveis de streaming i d’una targeta de crèdit, la qual cosa no deixa de ser una paradoxa en un país on amb prou feines hi ha transaccions bancàries, en el qual la vida es paga en efectiu i s'explica segons els vaivens del tipus de canvi del dinar amb el dòlar. Tothom es queixa que el dòlar està pels núvols, des de la premsa fins als pocs venedors de souvenirs que sobreviuen als racons més turístics de la ciutat. Bagdad ha experimentat un procés de gentrificació invers: on anys enrere hi havia negocis de bijuteria, alfombres, teteres i dolços típics, ara es venen màquines de cosir, roba i sabates. No hi ha turisme a la ciutat, espantat per 20 anys de violència ininterrompuda. 

Notícies relacionades

Multimèdia: Iraq, 20 anys després de la guerra: el país de les cicatrius

La reconciliació entre comunitats, la gran assignatura pendent de l’Iraq

Per aquesta raó, tampoc hi ha barcasses per a turistes als dos rius, el Tigris i l’Eufrates. Si es busca, es pot menjar masgouf (una carpa a la brasa) a les ribes, un dels plaers als quals la ciutat es resisteix a renunciar. Ni tan sols a la riba, pot un escapar-se del brunzit dels generadors d’electricitat, que juga un paper predominant al tapís sonor de la ciutat, junt amb el rumor del trànsit, el clàxon dels cotxes i les admonicions dels venedors ambulants. Vint anys després, Bagdad, com la resta del país, continua sense tenir una infraestructura elèctrica que garanteixi el subministrament, per això els bagdadins tenen generadors que funcionin amb gasolina, un dels motius pels quals els nivells de contaminació de la ciutat són molt alts. L’altre és el trànsit infernal.

Malgrat el trànsit que tot ho engoleix, els ponts sobre el Tigris i l’Eufrates són un dels observatoris privilegiats de la ciutat. Fa 20 anys, les imatges de Bagdad sota les bombes i dels marines prenent la ciutat van copar les televisions de tot el món. Avui, observar els rius des del pont permet veure com ha baixat el cabal a causa de la sequera i els efectes del canvi climàtic. Aquesta és una altra guerra que plana sobre Bagdad.