¿Cap a on va la Síria d’Al-Sharaa?

Tampoc els esdeveniments sobre el terreny són encoratjadors, ja que, els últims mesos, s’han succeït les matances sense que les noves autoritats hagin sigut capaces de frenar l’escalada de violència. Entre el 7 i 8 de març, més de 1.500 alauites van ser assassinats a la costa mediterrània per grups d’orientació gihadista, alguns dels quals són pròxims al nou règim. El 28 d’abril van esclatar xocs a diversos feus drusos com Yaramana, en què van morir una dotzena de persones. Més recentment, el 22 de juny, un suïcida es va immolar a l’església de sant Elies en un suburbi de Damasc, i va deixar vint-i-cinc cadàvers, la matança de cristians més gran des dels disturbis de 1860. Darrere d’aquests successos hi hauria escissions d’Estat Islàmic o de l’Organisme per a l’Alliberament del Llevant, que consideren que les noves autoritats haurien d’imposar per la força un emirat islàmic regit per la xaria. Aquests grups condemnen el gir cap al pragmatisme d’Al-Sharaa, que obertament titllen d’apòstata.

El nou president no solament té detractors entre les seves files, sinó també entre els sectors seculars, que l’acusen de concentrar un immens poder a les seves mans i de negar-se a establir un govern inclusiu en què hi hagi representades les diverses sensibilitats de l’heterogènia societat siriana. Tot i que la declaració constitucional del 13 de març garantia en teoria els drets i les llibertats de la població, també atorgava poders pràcticament il·limitats al president, que ha establert un govern en què les principals carteres recauen en membres de la seva pròpia formació: l’Organització per a l’Alliberament del Llevant. A la nova Síria, com a l’anterior, no hi ha una plena separació de poders ni tampoc un sistema pluripartidista. Per això n’hi ha molts que pensen que ha caigut un autoritarisme per ser reemplaçat per un altre.

Notícies relacionades

La banca no és romàntica

L’AVE, una ratera que asfixia Adif

L’exclusió d’actors clau en el procés de transició ha avivat tensions ètniques i sectàries. Els temors de cadascuna d’aquestes comunitats són diferents. Els kurds, amb una identitat que ha sigut sistemàticament perseguida, temen que l’autonomia tan costosament assolida no sigui arrasada per les pulsions centralistes del nou règim. Els cristians, que en el passat representaven un 10% de la població, temen que la instauració d’un Estat islamista no acceleri l’èxode dels poc més de 300.000 fidels que encara hi queden. Els drusos, per la seva banda, se senten amenaçats i abandonats a la seva sort, ja que el nou règim no ha fet cap gest per integrar-los a les estructures de poder. A això s’hi afegeix la limitada representació de les dones en el nou govern, en què només s’ha nomenat una ministra, la cristiana Hind Kabawat, al capdavant del Ministeri d’Assumptes Socials i Treball.

Segons l’opinió de l’acadèmic sirià Joseph Daher, l’èxit d’Al-Sharaa dependrà de tres factors: que la transició política sigui inclusiva, que s’estableixin contrapesos al poder i que es millorin les condicions socioeconòmiques de la població. Si bé és cert que en els dos primers àmbits no s’han registrat avenços significatius, l’aixecament de les sancions internacionals pels Estats Units podria aplanar el terreny per a l’arribada d’inversions i el retorn gradual dels més de sis milions de sirians que van abandonar el país la dècada passada, sense els quals el procés de reconstrucció i de reconciliació nacional sembla una missió impossible.