Una recepta per al desastre

Com era d’esperar, Trump s’ha alineat pràcticament per complet amb les tesis de Netanyahu. Les seves tres prioritats eren la desmilitarització de Gaza, el manteniment de l’ocupació israeliana de l’enclavament palestí i impedir que l’Autoritat Palestina participi en el seu futur govern. Totes han sigut assumides com a pròpies per Trump, que a més s’ha garantit el monopoli de la mediació entre les parts marginant la UE, la irrellevància de la qual ha quedat patent una vegada més.

Un baló d’oxigen

Netanyahu obté, així, un baló d’oxigen que li permet guanyar temps i esquivar les cada vegada més intenses pressions de la comunitat internacional perquè posi fi al genocidi. A l’acceptar el pla Trump, el dirigent israelià també aconsegueix consolidar la seva posició interna, ja que l’ha venut davant els seus aliats de govern com un moviment tàctic per arraconar Hamàs, donant per descomptat el rebuig de l’organització islamista. Com fes Ben Gurion amb el pla de Partició de 1947, Netanhayu accepta de mala gana la proposta nord-americana per tal de demostrar que la part palestina no està interessada a arribar a cap tipus de compromís.

Després d’aquesta acceptació condicionada per part d’Israel, tota la pressió es concentra ara sobre Hamàs, que haurà d’adoptar una decisió els pròxims dies, cosa que no serà senzilla, ja que la proposta nord-americana contempla que es rendeixi i es desarmi alhora que li impedeix assumir cap paper en la gestió de Gaza. Per tant, les alternatives que se li presenten es redueixen a dues: rendició o immolació, ja que en cas que no accepti aquest ultimàtum, Trump ha donat llum verda a la intensificació de la campanya militar israeliana.

Per mirar d’obtenir suports, el pla Trump presenta incentius per millorar la precària situació de la població gaziana, entre els quals l’entrada d’ajuda humanitària i la rehabilitació de les infraestructures destruïdes, tot això a canvi de l’alliberament dels ostatges. Més important encara és el fet que Trump es compromet a no forçar l’expulsió de la població, una galleda d’aigua freda per al Govern de Netanyahu, que havia encoratjat l’emigració voluntària, un eufemisme per referir-se a la neteja ètnica.

Notícies relacionades

Trump dona un ultimàtum a Hamàs perquè accepti abans de diumenge el seu pla de pau per a Gaza o serà "un infern"

Els 473 detinguts de la Flotilla Sumud són traslladats a una presó al desert del sud d’Israel

L’element que més crida l’atenció del pla és la marginació de la part palestina. Ni Hamàs ni tampoc l’Autoritat Palestina han sigut consultats sobre el contingut de la proposta. El president Trump ha preferit negociar-la amb diversos països àrabs –entre els quals els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita, Egipte i Qatar– que han assumit, sense gaire èxit, la representació dels interessos palestins. Tal com va passar amb la Declaració Balfour el 1917 o amb el pla de Partició de 1947, els palestins no han sigut tinguts en compte a l’hora de decidir el seu propi destí.

Per si no fos prou, Netanyahu s’ha assegurat que l’Autoritat Palestina no exerceixi cap paper en la governança de la nova Gaza, que serà transferida al denominat Organisme Internacional de Transició dirigit pel mateix Trump i en què jugarà un paper central Tony Blair, un dels artífexs de la destrucció de l’Iraq el 2003. El nou procònsol assumirà el control absolut de Gaza, així com la gestió de les multimilionàries ajudes per a la reconstrucció –les primeres estimacions van de 50.000 a 100.000 milions de dòlars– promeses pels països del Golf. Resulta paradoxal que, 108 anys després de la Declaració Balfour que va convertir Palestina en "la llar nacional del poble jueu", tornem a la casella de sortida i el dossier palestí retorni a les mans d’un britànic.