Cultura i Agricultura

Notícies relacionades

Addictes a la calçotada, per Òscar Broc

Multimèdia | Guia d’aliments de temporada: febrer, el mes del calçot

L’amfitriona dirigeix una orquestra que executa una simfonia compassada: tot és a lloc. Fins que a algú se li acut fer la pregunta definitiva: «¿Teniu diaris?». Silenci. No hi havien comptat i, com sap tothom que es dedica a aquestes coses dels grills de les cebes blanques (que em perdonin els experts: això és el que diu el diccionari), és primordial el fet d’embolcallar els calçots amb paper de premsa per tal que mantinguin la temperatura ideal. Una amiga afirma que té un exemplar de diari a casa. Un. Una altra diu que la seva mare en conservava mitja dotzena, però que van fer neteja sense saber-ho i els van llençar.

Un dels amics aporta a la conversa (és un xat que es viu amb gran intensitat els dies previs a la festa) una reflexió que ha publicat la cuinera Ada Parellada: «La supervivència de les calçotades està perillant degut a la gairebé extinció d’una matèria primera fonamental, absolutament necessària: el paper de diari». Finalment, poden recollir aquest element imprescindible en una quantitat prou acceptable. A l’hora de fer-los servir, s’explica l’anècdota d’un home que va anar al quiosc i va adquirir cinc diaris tot fent explícita la voluntat no gens intel·lectual de «fer-los servir» com a embolcall i prou. Quan l’articulista i teòric de la informació Walter Lippman va escriure la seva frase més famosa («pensa que l’exclusiva d’avui ha de servir demà per embolicar el peix»), no tenia a prop el concepte calçot. Expressava el contingut efímer de la premsa, que és, justament, la seva essència. La vigència del diari és mínima, però hi és cada dia. I si és en paper, millor, que així es pot retallar i conservar, i ajuda a conservar les tradicions. «Mengeu calçots i llegiu diaris en paper», podria ser el lema d’una campanya institucional conjunta dels departaments de Cultura i d’Agricultura.