Addictes a la calçotada, per Òscar Broc

Tinc la teoria que els catalans tenim una barreja de sang i calçots a les venes. Només així es pot explicar que cada any, per Ias mateixes dates, ens entreguem en cos i ànima al mateix ritual. La calçotada és molt més que un costum, el concepte de tradició li va petit. És una idea inabastable que està directament adossada al nostre àcid desoxiribonucleic. Seria un error intentar entendre-la. Cal sentir-la. Tacar-se. Xarrupar amb estrèpit. Baixar-ho tot amb vi. Tornar a casa desfondat. 

Estampa familiar

Notícies relacionades

Una de les millors cafeteries del món està al Poblenou

La mariscada més barata d'Espanya se serveix a palades a Barcelona

El quadro és meravellós. El teu cunyat borratxo amb el pitet per montera. El teu cosí vessant el vi amb gasosa per tot arreu, menys on toca: el porró. El teu nòvio amagat darrere d’un Everest de trossos de carn recremats. La iaia aixecant a pes dos cubs plens de crema catalana. El teu germà intoxicat pel fum de la brasa. Dits enganxosos i amarats de salsa, tinta i restes negroses de calçot. Trombes de ratafia directes a la cara. Alguns valents se la juguen obrint-se la camisa i deixant la panxa al descobert. ¿Algú té una tovalloleta per netejar-me les esquitxades de romesco de les ulleres?

En aquests temps de postureig, cuina molecular i ‘brunch’ vegà, aquest ritual pagà és un acte de rebel·lió a tots els nivells. Diuen que per tacar-se cal baixar al fang. Doncs jo dic que per ser feliç, almenys una vegada a la vida, cal baixar a la calçotada.