No tindràs casa en la p... vida

Tornem-hi. La vivenda és competència de la Generalitat. Però a Barcelona la gestiona l’ajuntament a través del Consorci de l’Habitatge des de 1998. Hi ha aproximadament 685.000 vivendes, de les quals només una tercera part és de lloguer. I aquest lloguer és el més alt de les ciutats espanyoles. De comprar ja ni en parlem. El parc de vivenda pública a Barcelona és de l’1,7%, mentre que a París és del 17,2%; a Berlín, del 20% i a Viena, del 25%. La mitjana a Europa és del 15%. Espanya és a la cua europea de percentatge de vivenda social. El 2020 va quedar a l’humiliant lloc 18. Només va construir vivenda per sobre de Portugal, Croàcia, Estònia i Romania.

A tot això se suma la paradoxa que la vivenda protegida, al cap d’uns anys, es pot vendre. A la província de Barcelona, 36.000 vivendes sortiran de la protecció abans del 2030. Al municipi, de les 17.763 vigents el 2021 amb prou feines en quedaran 5.000 l’any 2040. Afortunadament, des del 2019 ja no és possible canviar la qualificació de les noves promocions.

En els últims cinc anys, el cost de la vida a la capital catalana s’ha disparat un 43%, principalment per l’alça del preu de la vivenda, que es menja pràcticament el salari. Resultat: expulsió dels barcelonins, sobretot els més joves, arribada d’estrangers que poden pagar preus més alts. Una ciutat que perd la seva barreja d’estatus econòmic i social.

Solucions. No n’hi ha una, sinó moltes i complexes, diuen els experts. No n’hi ha prou amb construir més vivenda, com ja es va veure pel ‘boom’ immobiliari propiciat pel PP, que en comptes de resoldre el problema va portar la crisi. Tampoc n’hi ha prou amb exigir percentatges en la nova construcció, com fan a Euskadi i molts països. Tot hi ajuda, però, sens dubte, dedicar-hi recursos és el primer pas. El 2016, l’ajuntament va impulsar el Pla pel Dret a l’Habitatge, amb perspectiva d’una dècada i una inversió de 1.671 milions d’euros, doblant les xifres anteriors. Es va donar un gran tomb per prioritzar la vivenda. S’han duplicat les ajudes al pagament de lloguer. També s’ha procedit a comprar vivendes aprofitant el dret de tempteig, 1.561 fins al 2022; prevenció de desnonaments; allotjaments APROP; industrialització; covivenda... En 10 anys es duplicarà el parc de vivenda pública, tantes unitats com les que ha creat l’antic Patronat de l’Habitatge en 88 anys, arribant fins a les 15.900.

Sens dubte, és el consistori qui més esforç ha realitzat en política de vivenda fins ara. Però continua sent insuficient. La Generalitat, que havia incomplert habitualment els seus compromisos amb Barcelona, per fi sembla que ofereix una nova sensibilitat. Acaba d’anunciar un pla per crear 10.000 noves vivendes de lloguer social a Catalunya. Però, en concret, aquest any amb prou feines hi destinaran 150 milions d’euros. Sens dubte, una xifra exigua.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tot aquest disbarat rau en la diferent interpretació que es va fer de tres drets fonamentals durant la transició. El tema de la sanitat va quedar clarament garantit. El de l’educació, assumit i protegit. Però el dret a la vivenda va quedar incomprensiblement fora de la praxi administrativa. El motiu és que la vivenda es considerava i es continua contemplant com a mera mercaderia. Pedres. Una cosa de què ja s’ocuparan les promotores. Un bé estrictament comercial. I per tant de mercat. I per descomptat que ho és, però a més assumeix un valor fonamental per a la dignitat humana. Tenir llar a preu just. Qualsevol ciutadà sap que disposa d’hospital i escola. Però no de casa.

Donada la gravetat del tema, ara s’anuncia per fi la Llei de Vivenda. Benvinguda sigui, però sembla que va camí de resultar més un sermó ple de bones intencions que oferir mesures concretes i recursos. De moment Barcelona està sent pionera en política habitacional tapant una descomunal vergonya de la democràcia.