¡Visca el banc!

Barcelona és la ciutat del món que millors bancs –per asseure-s’hi– ha dissenyat. I és una pena que els retirin quan en continuen fent falta molts més dels tot just 6.000 que tenim. Citaré només tres exemples locals, i un nyap anglès.

Un. El banc Catalano, amb la seva corba ergonòmica emulant el banc de Gaudí del parc Güell, és una genialitat. El van inventar Lluís Clotet i Oscar Tusquets fa mig segle i fins i tot el continua produint BD, Barcelona Design. És un mòdul componible a l’infinit, de metall deployé, la qual cosa el fa transparent, no destorba a la vista. És càlid a l’hivern i fresc a l’estiu. No acumula pluja. Aquestes i altres virtuts li comentava jo en una exposició al Centre d’Art Reina Sofia a Álvarez del Manzano, llavors alcalde de Madrid. Al seu costat, la llavors presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, aplaudia. Tots dos estaven entusiasmats: "Perquè com que només mesura un metre, així no podrà ningú ajeure-s’hi a dormir". Obsessionats ja els del PP als anys 90 amb el fet que els bancs no fessin de llit.

Dos. Aquí, no obstant, Miguel Milá, l’expert bancari per excel·lència, es lamentava: "No m’agraden els bancs d’una persona. Si els posen perquè la gent sense sostre no hi pugui dormir, estan amagant un problema que hauria de resoldre la societat". Ell s’havia fixat en com li costava a la gent gran aixecar-se dels bancs romàntics de tota la vida. Eren massa baixos i amb suport inclinat. Per això va crear el NeoRomántico, un clàssic imperible per relacionar-se que, editat per Urbidermis, fa més de tres dècades que mobla Espanya i moltes altres ciutats del món. És només el millor d’una llarga sèrie de bancs afables de l’enyorat mestre, que ens va deixar l’estiu passat. (Per cert, es pot veure una formidable exposició de Milá al DHUB fins a finals de setembre.)

Tres. Si hi ha un lloc on els bancs tenen sentit, aquest és l’església. Allà es reuneixen els feligresos, es desitgen la pau amb els companys de banc i després combreguen. Però després aquests bancs es mantenen deserts. Sensible a aquesta inoperància, al dissenyador hiperfuncionalista Curro Claret se li va acudir fer Per l’amor de Déu, un banc d’església amb un suport reclinable que el converteix en llit. Per a així recuperar la tradició cristiana, que permetia durant les 24 hores del dia acollir persones que per diferents motius necessitessin esporàdicament un lloc on dormir. Peio Sánchez, rector de l’església de Santa Anna a Barcelona, n’hi va encarregar el 2019 una desena. Passin a veure’l o a utilitzar-lo si ho necessiten.

Notícies relacionades

Millor cap enrere

Disciplina

No obstant, a nosaltres ens disgusta que els sensesostre els utilitzin per dormir. Que els borratxos hi dormin la mona. La solució pel que sembla és treure els bancs. Potser són més perillosos els altres bancs, els comercials, primer per com desertitzen i critiquen els carrers, amb les seves en altre temps façanes fredes i ostentoses, o ara amb els seus falsos interiors ornamentats de friendly business cafè. Però, a més, amb la seva cruel política de desnonaments i rècord de beneficis. Potser són aquests els bancs que sobren a la ciutat.

I el nyap. Al barri londinenc de Camden, l’ajuntament va decidir fer un banc on no pogués dormir la gent, que no es pogués vandalitzar, que no es pogués moure per evitar atacs terroristes, que no poguessin utilitzar els skaters… És a dir, un búnquer, on a ningú li agrada asseure’s. Un exemple de l’anomenat mobiliari urbà hostil, aquest que intenta que no puguis arrecerar-t’hi, ni asseure-t’hi, ni recolzar-t’hi. Amb punxes i elements agressius. L’han batejat com a "massa amorfa bel·ligerant" i, a més de caríssim, és lletgíssim. Fruit d’un disseny en comissió, que tant plau buròcrates beats. ¿Veritat que mai en tindrem un així a Barcelona?.