Ciutats forn
Cal redissenyar les urbs per afrontar la crisi climàtica. I això tot just acaba de començar. Els registres es van batent any rere any, fins al punt que ja no ens inquieta

La setmana passada era possible fregir uns ous al carrer de moltes ciutats espanyoles. Literalment. Les pedres de la calçada podien arribar a temperatures per sobre dels 60 graus. Trepitjar el carrer descalç era una proesa de faquir i fer-ho amb calçat lleuger, anar cuinant peus d’humà al forn. Deambular per la ciutat s’ha convertit en una gimcana. Saltant d’ombra en ombra, seguint la copa dels arbres. Corrent a buscar alberg a la façana nord de cada illa. Esperant que el semàfor es posi en verd protegint-te sota els porxos. Cada segon sota la mirada de Lorenzo es converteix en un suplici. Oblidar-se les ulleres de sol o no portar la gorra per als calbs, una temeritat. Moltes persones ja surten amb la cara empastifada amb crema de protecció 50. Els metges ho recomanen, davant el gran augment de càncers de pell. I això tot just acaba de començar. Els registres es van batent any rere any, fins al punt que ja no ens inquieta. El que és normal és l’anormalitat. Als anys 70 arribar a 30 graus era un rècord. Avui passem dels 40 sense immutar-nos.
I com que aturar el canvi climàtic és impossible –els nostres dirigents i principals empreses no estan per la feina–, només ens queda autoprotegir-nos. I aquí hi han de jugar un rol determinant els ajuntaments. Des de fa anys es van prenent mesures puntuals quan no hi ha més remei, però es mostren insuficients. Pedaços, com posar algunes lones, que no eviten el ressol, obrir refugis climàtics i plantar una mica més de vegetació. Però es fa urgent estendre de manera generosa aquestes accions i prendre’n altres de més radicals, com han sigut els eixos verds a Barcelona. Per cert, les xicrandes són precioses, i la seva copa acolorida o com a alfombra urbana preciós, però la seva fulla escarransida no protegeix del sol; s’ha de col·locar on no necessitem l’auxili de l’ombra.
El més raonable, per a latituds com la nostra, és promoure un disseny on el paisatgisme passiu tingui un rol més preponderant. Per absorbir CO2, les micropartícules contaminants i generar ombra. En l’arquitectura s’ha de promoure la construcció de nova planta amb ventilació creuada, porxos i més sortints, per protegir el pas de vianants. Amb zones cobertes, patis i galeries amb persianes i tendals. Foradar al màxim possible els blocs edificatoris per permetre passos coberts. I, de manera obligatòria, utilitzar nous materials de construcció, amb menys motxilla energètica en la fabricació i reductors de l’absorció de calor. Prescindir de colors foscos i materials absorbents acumuladors, especialment al paviment, per no convertir-lo en un braser, efecte illa de calor, que va emetent després tota l’energia acumulada. Evitar els murs cortina vidrats, tota façana ha de ser ventilada, igual que les cobertes, i aprofitar-les per plantar-hi verd i generar electricitat.
L’espai públic s’ha de concebre estudiant la insolació durant tot l’any, situant estratègicament les zones de jocs de nens i els itineraris de passeig principals. I no col·locar els jocs i bancs, com passa, just on mai hi haurà ombra. Allà s’hi han d’incorporar pèrgoles, però no serveix de res si són molt altes i amb travessers estrets cada mig metre, el sol hi entra igual. És increïble que les marquesines de bus i tramvia del recentment inaugurat parc de les Glòries siguin de vidre, que deixa passar el sol de manera insultant sobre els incauts ciutadans que esperen. Una marquesina que, a més d’estreta i massa alta, deixa colar l’aigua per la part central quan plou. Que estigui situada davant del Disseny Hub, meca del bon disseny comtal, hauria d’enrojolar el culpable.
Necessitem moltes més fonts per beure. I, malgrat la sequera, considerar molt seriosament la instal·lació de zones públiques on remullar-se. L’ús massiu del nou estany del parc de les Glòries demostra que és necessari. Ciutats europees, com París o Copenhaguen, disposen de zones d’aigua per als ciutadans durant la canícula. En comptes de prohibir mullar-se, cal dissenyar pensant que sigui fàcil i segur fer-ho.
En definitiva, si donéssim una ullada a l’arquitectura vernacla mediterrània, ja tindríem molt de guanyat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.