Llimona & Vinagre | Article d’Emma Riverola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Julia Faustyna Wendell: mira’m, necessito que em miris

El cas Wendell no deixa de ser paradigmàtic. Es va generar una avidesa informativa que els mitjans van atendre, els experts d’aquí i allà van avivar i la maquinària de l’espectacle va esperonar

3
Es llegeix en minuts
Julia Faustyna Wendell: mira’m, necessito que em miris

El Periódico

La policia no li donava credibilitat, tampoc els nombrosos experts que van treballar durant anys en el cas de Madeleine McCann. La possibilitat que Julia Faustyna Wendell fos la nena desapareguda el 2007 era ínfima. Tot i així, els dubtes que va expressar la jove polonesa de 21 anys van acaparar una atenció inusitada. L’esperança d’un miracle, el poder de les xarxes, el record d’un cas anguniós i bones dosis de morbo van convertir el cas en una mena de joc d’investigació col·lectiu en viu. A la fi, descartat el prodigi, només queden les ànsies de popularitat d’una jove i l’ombra d’un trastorn mental.  

En contrast amb el malbaratament d’informació, dades i rumorologia que va generar Wendell, poc se sap de la terrible angoixa que segur que va generar en els pares de Madeleine. Com un Prometeu condemnat que una àguila devori cada dia les seves entranyes després de ser reconstituïdes cada nit, la parella fa 15 anys que plora la seva filla perduda i col·locada al mig d’un huracà informatiu que, en part, ells mateixos van causar al no confiar en la policia portuguesa. La investigació va arribar a dibuixar-los com a sospitosos. Durant aquests anys, infinitat de ‘Madeleines’ han sigut vistes i desmentides. Un perpetu carrusel d’esperances i desconsols

El seu cas va ser el malson de qualsevol pare. ¿Qui no imagina el terror d’entrar a l’habitació on dormen els fills i descobrir un llit buit i la finestra oberta? Els McCann van viatjar al sud de Portugal amb un grup d’amics. Aquella nit van decidir deixar els nens dormint a les habitacions, a escassos 60 metres d’on sopaven. Cada mitja hora, un dels progenitors feia la volta. La mare de la Madeleine va ser la que es va trobar el buit que marcaria les seves vides. Un cúmul d’errors comesos per la policia portuguesa va determinar l’atzucac en què es va convertir la pèrdua de la nena. Des del 2020, un ciutadà alemany a presó per múltiples condemnes, entre les quals hi ha la d’abús sexual de menors, està acusat per la desaparició de la Madeleine. I, llavors, apareix Wendell.   

La jove polonesa va afirmar ser adoptada i que els seus pares li havien negat l’accés a la seva partida de naixement. Suposadament, un comentari de l’àvia la va posar en alerta. El 14 de febrer va crear un compte d’Instagram «iammadeleinemccan» (jo soc Madeleine McCann) i un altre de TikTok que, en menys d’una setmana, van sumar centenars de milers de seguidors. Va compartir fotografies escollides en les quals destacava la similitud dels seus trets físics amb la nena i els seus pares, inclòs el famós coloboma de l’ull, i va desenvolupar tota mena de teories que recolzaven la possibilitat. Inclosos els records borrosos d’abusos patits per un pederasta alemany que podria coincidir amb l’actual acusat de la desaparició de la Madeleine. Demanava als pares de la Madeleine sotmetre’s a una prova de l’ADN.  

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Tot just uns dies va trigar una tal Fia Johanson –autodenominada «mèdium persa»– a sumar-se a la polèmica i nomenar-se portaveu i representant de la jove. Va ser en aquell moment en què la família de Wendell va llançar un comunicat a través de Zaginieni, una ONG que es dedica a la recerca de persones desaparegudes. La redacció no oferia dubtes: «La Julia és la nostra filla, neta, germana, neboda, cosina i fillastra. Tenim records, tenim fotos. La Julia també té aquestes fotos, perquè les va fer de la casa familiar amb el certificat de naixement, a més de nombroses llicències hospitalàries». La nota parla de «teràpies, medicaments, psicòlegs i psiquiatres», de la negativa de la jove a seguir el tractament, de la seva voluntat de ser popular... «Estem devastats davant aquesta situació». En un trist efecte dòmino, una altra família desolada. 

El cas Wendell no deixa de ser paradigmàtic. Una jove polonesa, amb un testimoni d’escassa credibilitat, va aconseguir una expansió tan estesa com instantània. Es va generar una avidesa informativa que els mitjans van atendre, els experts d’aquí i allà van avivar i la maquinària de l’espectacle va esperonar. L’ànsia de popularitat (potser impulsada pel trastorn mental) va ser premiada amb una allau de seguidors, però no va trigar a anar-li en contra. Del reconeixement al linxament en un temps rècord. Mentrestant, els McCann convertits en els danys col·laterals d’aquesta història, i les fronteres de la responsabilitat diluïdes entre massa agents. La necessitat de cridar l’atenció no només era cosa de la jove Wendell.