Una epidèmia, moltes explicacions

Si amb els senyals anteriors no n’hi havia prou, l’impacte de la pandèmia en nens, adolescents i joves ha fet aflorar fins a quin punt múltiples vulnerabilitats, inseguretats, pors i conflictes estan deixant empremta en la salut mental d’aquestes generacions. Diversos indicadors, des de la tragèdia extrema dels suïcidis o intents de suïcidi fins a la demanda d’atenció especialitzada o la incidència de trastorns alimentaris, havien ofert senyals preocupants fins a un punt que no es podia deure només a un nivell d’alerta més alt sobre aquests fenòmens, sinó a un malestar de base. Un malestar explicable en molts casos per situacions de precarietat econòmica, residencial o fins i tot alimentària que salten a la vista de qui vulgui fer cas de les reiterades alarmes que emeten diverses entitats socials. El trauma de la covid ha marcat el nostre temps i ha extremat totes aquestes ferides fins al punt que el Consell Interterritorial de Salut es va veure obligat a replantejar tota l’estratègia de salut mental l’any passat. Ho va fer amb el compromís d’augmentar els recursos dedicats a això però que, enmig de moltes altres insuficiències dels sistemes sanitari i educatiu, no s’ha fet realitat.

Insistir a informar i sensibilitzar d’aquest problema de dimensions epidèmiques per situar-lo com una de les principals preocupacions a què ens hem d’enfrontar és una obligació a la qual ha respost puntualment aquest diari. Això no té res d’apocalíptic ni d’irresponsable. Però una mica d’això sí que hi ha, en canvi, en el comportament de qui només alça la veu davant fets que ens toquen de debò, com el que ha passat amb dues nenes de 12 anys a Sallent. Que ho fan sense la prudència que, per exemple, ha exigit el Col·legi de Periodistes de Catalunya davant situacions que poden tenir explicacions complexes i múltiples. I que exigeixen solucions immediates i dràstiques buscant caps de turc. Veure només la relació dels joves amb les xarxes socials com l’arrel del problema i –per exemple– la prohibició dels mòbils en l’entorn escolar com la solució és desoladorament simplista. Potser un adolescent connectat permanentment amb el seu grup d’amistats a través d’una pantalla pateixi menys la incomunicació que un altre d’aïllat i assenyalat al racó d’un pati escolar, com passava ja en altres temps que alguns enyoren acríticament.

El problema és multifactorial, per no dir desbordant. Des de l’erosió de les expectatives de futur a la pressió –efectivament– de models estètics i de comportament ampliats a les xarxes socials, la rearmada hostilitat i assetjament cap a la pluralitat de físic, rol de gènere, origen o ideologia o la falta d’escolta i acompanyament des de l’escola i la família. I les respostes han de ser múltiples. Per començar, amb el coneixement de què està succeint fora del radar dels adults (a través de la investigació social i de la comunicació intergeneracional), passant a la revisió dels papers de famílies i docents com a educadors actius. Sense això, tots els esforços per tractar les ferides de tantes vides seran inútils. Però no podem acceptar que, on tot falla, aquests recursos no existeixin. Que els centres educatius es troben desbordats i sense recursos, que l’atenció en salut mental només arribi, i de forma dramàticament insuficient, als casos d’autèntica emergència i no a la prevenció necessària per no arribar a situacions extremes.