Esquerra s’aferra a la seva història

¿Segur? ¿Fins on predomina el desig sobre l’anàlisi? La idea del gen resulta intel·lectualment atractiva,però molt deutora dels anys irrepetibles en què va governar Pujol. Si fos cert, això suposaria que la política catalana està condemnada a tornar a una alternança dominada per la ideologia entre els socialistes, força hegemònica de l’esquerra constitucionalista, i Junts, o com s’acabi dient el partit del centredreta nacionalista. Però, històricament parlant, ¿on és l’excepcionalitat?, ¿en l’arribada de Pere Aragonès a la presidència de la Generalitat o en els més de vint anys de govern de Pujol? Tornar al passat recent és un desideràtum de molts. També d’aquella dreta espanyola que recorda amb nostàlgia els temps del Majestic i els conciliàbuls entre bambolines amb Artur Mas. No obstant, malgrat la incertesa del moment, que aconsella no fer gaires prediccions, penso que hi ha Esquerra Republicana per a estona. 

El sorprenent protagonisme dels republicans té a veure amb la història recent de Catalunya, marcada per un procés al qual Mas es va afegir, suïcidant-se i llançant per la borda el llegat de Pujol, però també enfonsa les seves arrels en la Generalitat republicana. S’equivoquen els qui pensen que els anys trenta no influeixen en el moment actual. Encara recordo el dinar que vaig mantenir a Roma, poc abans de les primeres eleccions democràtiques, amb Giorgio Améndola, un monument del Partit Comunista Italià. Jo era molt jove i, quan li vaig dir que el PSUC les guanyaria, va arrufar les celles i em va preguntar qui havia triomfat en les últimes. El vaig mirar sorprès. ¿A que venia la pregunta, si havien passat més de 40 anys? Quan li vaig recordar que els republicans havien copat més de la meitat de la Cambra catalana em va dir, sever: doncs tornaran a guanyar. Vaig sortir encantat de les carxofes amb mongetes que vam dinar, però pensant que l’home estava ja molt gran. Com és sabut, les eleccions no les va guanyar ERC, sinó Jordi Pujol. ¿I què era Pujol, sinó l’hereu modernitzat de la tradició que havien encarnat Macià i Companys, enllaçant-la amb el pragmatisme de Prat de la Riba, el cristianisme de Mounier i una mica de socialdemocràcia sueca? Durant gairebé 30 anys, ERC va vagar pels passadissos del Parlament com una ànima en pena fins que van esclatar, en feliç coincidència per a ells, el conflicte del nou Estatut i la corrupció de la família Pujol. Junqueras no va deixar passar l’oportunitat. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La història no passa debades. Ni tan sols quan ha sigut maltractada per una guerra i un llarg exili en el qual Esquerra va estar a punt de desaparèixer. Tarradellas va salvar-ne les sigles i les va tornar a col·locar al Palau, amagades sota de la seva personalitat. Un simbolisme que la memòria popular va traduir com un retorn dels qui havien guanyat les eleccions legislatives del 36 i les del 34 en la majoria dels municipis catalans. Durant la guerra, un altre comunista italià, Palmiro Togliatti, va enviar un informe a la Komintern explicant que, a Catalunya, fora d’alguns nuclis industrials, el poder local era exercit per alcaldes d’ERC. (45 van ser afusellats per Franco). Han passat molts anys, la societat poc té a veure amb la d’aquells anys i Esquerra continua sent un partit hermètic amb un futur que no és fàcil de pronosticar. Però cal acceptar que una mica de raó tenia el vell Améndola. Si no, no s’entendria la posició que torna a ocupar el partit de Companys en la política catalana, malgrat el gen convergent i les interlocutòries de Marchena.